miércoles, julio 27, 2005

Escalofriant...

Hola,

Quan vaig veure aquestes imatges, vaig flipar, de debò... bfff em fan sentir tantes coses a l'hora, em posen els péls de punta... la pitjor és la primera... em fa sentir tan insegura...
M'agradaria que comentesiu, que expliquessiu el que us fan sentir.
Si a algú li agraden, entreu a: www.sandra-sue.com , té imatges maques, apart d'aquestes. És una gran artista, de debò. Bé.. comenteu!


Bff... no crec que mereixin més comentaris... ...

LiGgLy

Esclerosis Múltiple


Bones gent!
Bé, a una amiga, li han diacnosticat Esclerosis Múltiple (EM). Suposo que a vosaltres això us donarà igual, o encara pitjor, la majoria estareu pensant: què és l'EM? Doncs bé, a mi quan m'ho van dir, vaig pensar el mateix, així que vaig estar informant-me.

L'EM és una enfermetat que afecta al sistema nerviós central, que és el que està compost pel cerbell i la medul·la. Protegint i embolcallant les fibres nervioses es troba un material compost de proteïnes i grases que es diu mielina i que facilita la conducció dels impulsos nerviosos através de les fibres nervioses.
A l'EM la mielina es perd o es lesiona en múltiples àrees deixant, en ocasions cicatrius. Aquestes àrees s'anomenen plaques de desmielització. Si la mielina es lesiona o destrueix, la habilitat dels nervis per conduir impulsos eléctrics desde i cap al cervell queda interromput i és llavors quan apareixen símptomes.
Els símptomes depenen de les àrees afectades i també de les persones. Varien en gravetat i duració. Els símptomes més corrents són: visió doble, fatiga, debilitat, formigueig, poca coordinació, temblor, rigidesa muscular, transtorns a la parla i problemes urinaris. Normalment s'experimenta més d'un símptoma però no totes les persones experimenten TOTS els símptomes existents, ni molt menys.
L'EM NO és contagiosa, hereditaria ni mortal. Però és una enfermetat crónica a la que encara no se li ha trobat cura... però si es pot tractar. El pitjor d'aquesta malaltia és que es sol donar en persones d'entre 20 i 40 anys, gent que està en plena vida i per als quals és un gran cop saber que tenen EM.

El més important, però, és que s'ha de dir SI a viure, i NO a deixar-se viure per l'enfermetat. En aquests casos és molt important el recolzament i l'amor de la familia i els amics i sobretot una actitud molt positiva:

Potser ara no es té la cura, però qui sap si en pocs anys pot trobar-se?


NO ES RENDEIXIN!

Laia

lunes, julio 25, 2005

Otra noche de insomnio



Me muevo inquieta; giro, giro y no consigo encontrar la posición adecuada. Miro el reloj, son las seis de la mañana. Giro la cabeza y ahí está, durmiendo en un colchón en el suelo. Le tengo tan cerca y a la vez tan lejos. Observo como duerme, como respira; intento imaginar qué estará soñando, si es que sueña...
Vuelvo a cambiar de posición y miro hacia el techo. Una clara luz atraviesa las rendijas de las persianas bajadas. Gràcias a ella veo practicamente todo lo que hay en la habitación. Un juego de sombras inunda la estancia. A mi lado, Laura respira con dificultad; no creo que haya sido buena idea irse a la cama con el pelo mojado. Cierro los ojos y como si de una película se tratase, pasan por mi mente imagenes de la noche.
La diez menos diez. Sentada en el sillón espero con impaciéncia a que llegue. Odio tener a mi padre al lado recordándome que el concierto empieza a las diez y que, por tanto, llegamos tarde. Suena el móbil. Está por llegar así que bajo a esperarle en la calle. En mi barriga, arremolinados, los nervios no me dejan estar tranquila. Le veo aparecer... sentado en ese coche parece dos años mayor. Me sonríe y me apresura. Subo y me abrocho el cinturón. Está tan guapo... lleva una camiseta de un amigo, y un palestino al cuello que le da un aire desenvuelto; ya hace tiempo que no va a la peluqueria y el pelo le cae por la frente desigual, me encanta el aspecto que le da. Le devuelvo la sonrisa y empezamos a hablar. El viaje se me hace eterno, supongo que por los nervios de estar a solas con él, aunque no sea la primera vez. Le veo nervioso; estoy segura de que lo está, pero no puedo figurar un porqué. Dudo que sea por el concierto; quizás porqué llegamos tarde; o incluso se debe a que es la primera vez que le veo conducir. Tanto da.
Llegamos. El concierto ha empezado, pero aún así nos dejan entrar. Nos sentamos, y nuestros oidos se dejan inundar por el jazz. Veo en sus ojos un brillo especial, sé que aquello le gusta. Aún así, a las dos canciones veo que esa emoción desaparece de sus ojos, que se cierran cada cinco minutos. Me apena que el concierto sea justamente hoy: solo ha dormido una hora y media y ha estado todo el día trabajando; supongo que en otra situación hubiera disfrutado más de un concierto tan especial.
Nos vamos antes de que acaben de tocar, para evitar encontrar colas al salir del aparcamiento: unos amigos nos esperan. En el coche, le observo: intenta que no nos quedemos en silencio en ningún momento. Creo que piensa que sería bastante incómodo. Se lo agradezco siguiendole la corriente. En el trayecto se muestra más activo, se le está pasando el cansancio.
Una hora después estamos bebiendo y bailando al son de un grupo de música bastante estrafalario vestidos con trajes vistosos y ataviados con pelucas. Material Girl, Hace calor, Flash Dance, I will survive... su repertorio es muy variado y a su vez divertido. Las horas pasan, la tasa de alcohol en nuestra sangre aumenta; todo va sobre ruedas. Reímos mucho, bailamos y todos estamos bastante felices. Georgina está cansada de haber trabajado, pero aún así aguanta activa hasta las 3.
Ester ha de irse, así que la acompañamos a esperar a sus padres. Al cabo de diez minutos la llaman para decirle que ha habido un accidente en la carretera y se retrasaran. Volvemos a la fiesta para no esperar en la calle. Los conciertos se han acabado y empieza la fiesta de la espuma. Solo Laura y yo nos mojamos. Es una sensación estraña, como de frío, pero sin tenerlo. Volvemos con los demás, que están sentados en la salida, bastante apagados. Él vuelve a estar cansado, sus ojos vuelven a cerrarse cada dos por tres. Le acaricio la cabeza; me encanta sentir su pelo entre mis dedos. Cuando me canso, juego con la espuma que ha quedado en mi pantalón. De sorpresa, me coge espuma de mis manos y juega el también. Le sonrío... parece estúpido que sólo con tocarme la mano consiga hacerme feliz.
Ahora estirada en la cama, me parece estúpido recordar esos pequeños incidentes. Dicen que al estar enamorados le damos importància a cosas que no la tienen. Una sonrisa, una mirada, un gesto... Pero qué más da? Si somos felices...
Vuelvo a girarme de lado, aún buscando la postura adecuada para conciliar el sueño. Le observo de nuevo. Me invade un extraño sentimiento maternal y sin siquiera pretenderlo, aquella imagen me arranca una sonrisa. De repente, él se levanta y permanece sentado. Entrecierro los ojos, y sigo sus movimientos. Se levanta y estira las piernas. Mueve el ombro... supongo que estava durmiendo en una mala postura. Sale de la habitación para ir al lavabo. Cinco minutos después está de vuelta. Sigo observandole con los ojos entreabiertos, estoy de espaldas a la luz así que no puede ver que le miro. Se vuelve a estirar y en menos de un minuto vuelve a sumergirse en el mundo de los sueños.
Vuelvo a mirar hacia el techo pero esta vez cierro los ojos. Dejo que su imagen me inunde; me relajo. Necesito dormir... dejar de pensar... Bostezo. Minutos después me sumerjo yo en aquel mundo.

Laia

jueves, julio 21, 2005

Una qüestió!! :D

Us donc una qüestió per considerar, un problema per resoldre. Li van preguntar a una persona quan anava a demanar per un treball. Gràcies a la seva resposta, li van donar la feina. Aquí va:

Estàs conduïnt un cotxe i a fora plou terriblement. Quan pares en un semàfor, veus a tres persones esperant l'autobus sota la pluja. La primera és una avia, fràgil, que sembla, literalment, que estigui apunt de morir-se. El segon és el teu millor amic, que et va salvar la vida i a qui li deus tot! L'última és la persona dels teus somnis, la teva ànima bessona. Bé, tu estàs al teu cotxe sec i calentó; ells s'estàn mullant i gelant de fred (en un dels cassos al fil de la mort) esperant un autobus. Condueixes un cotxe amb dues places. Què fas?

Pots deixar la teva opinió als comentaris!! No hi ha una resposta correcta, però algú va contestar-la d'una manera tant sensata que va sobresortir a els altres aplicants al treball. Què creus que debia contestar?

VAAAA!! A pensar i deixar comentaris!! Quan alguns ja hagueu contestat, us donaré la resposta, i altres respostes que la gent m'ha dit!! ^_^ Tunetssss gent, penseu moooolt!!

LiGgLy

Dancing...

Les primeres notes de la cançó relliscaren fora d'aquell instrument; la melodia es difonia per tota l’habitació com si es tractés d’un gas que relaxava a tot el que estès allà. Amb un moviment suau i acompassat amb el cap, al ritme d'aquella música hipnòtica, la Laura va fer el primer pas d’aquella excel·lent coreografia, que en David havia presenciat tants cops. Amb tendresa i els ulls plàcidament tancats, es movia al ritme d'aquella música que, segon rera segon, nota rera nota, la poseïa. Ell pensava en lo decidida i preparada que havia estar per aventurar-se a ballar allò amb els ulls tancats, i amb aquella habilitat que tants cops havia demostrat tenir. Posava els peus aquí i allà amb una mestria immillorable, com si hagués nascut amb la capacitat de caminar sense tocar el terra, tan sols acariciant-lo.
La Laura sentia el seu cos flotar. Amb els ulls tancats, es deixava dur, com si la música corrés per cadascuna de les venes que recorrien el seu cos. No tenia res al cap, tan sols la música que l'emplenava com res ho havia conseguit fer. Obrí els ulls en un segon per contemplar en David, que ara, també ell amb els ulls tancats, tocava la melodia d'aquella cançó que a ella tant li agradava. Acompanyava la cançó amb un moviment de cantó a cantó movent alhora el saxo, però sense despistar-se ni un sol moment.
Davant dels seus ulls passava la partitura de la cançó; la cançó que havia conseguit enamorar la Laura. Allò havia passat ja més de sis mesos enrera... però semblava que hagués sigut el dia abans...
La Laura seguia movent-se, ara ja al terra, amb moviments continus i sensuals, que feien que en David no pogués evitar mantenir els ulls oberts. Les mans, que acariciaven el saxo, desitjaven deixar-lo per poder acariciar a la Laura; aquella pell morena, amb roba interior blanca que ressaltava el seu color; aquella pell brillant que resplendia amb la llum de les espelmes que l'envoltaven... Tancà els ulls de manera que aquella imatge es guardés en el seu pensament.
Un cop va haver tocat l'última nota, deixà el saxo sobre el sofà i agafà la Laura per la mà. L'acostà tendrament i la besà amb dolçor. Semblava mentira que es pogués estimar algú en tan poc temps, i tot per una cançó...
S'abraçaren, i es quedaren així fins que els sentiments que ambdós sentien es van fondre en un de sol.

lunes, julio 18, 2005

Felicitat: conclusió?

Recordeu el post sobre la felicitat? Doncs bé, demà o demà passat us donaré un altre tema per pensar; i per deixar tencat el tema de la Felicitat, us donc aquí unes quantes definicions de diferents diccionaris sobre el que és la felicitat!

Diccionari manual de la llengua catalana: "Estat de l'ànim plenament satisfet, beatitud"

Diccionario escolar de la lengua española: "Estado de la alegría y bienestar muy grandes"

Cobuild English Dictionary for advanced learners: "Feeling of pleasure because something nice has happened or because they feel satisfied with their life"

Als dos primers, la Felicitat es tracta com un "estat" i al tercer, com un "sentiment". No sé... jo he obert la pregunta, intenteu contestar-la per a vosaltres!!!
Demà us comento un altre tema que m'interesa, que ara no tinc temps! Petonetsss gent!

martes, julio 12, 2005

Caminant...

Camines sol pel carrer. Un carrer estret, on hi ha gent… i més gent. Amics, parelles, coneguts… desconeguts. Mentre procures fer-te pas entre la gent, et preguntes com deu ser la vida de cada una d’aquelles persones. A la teva dreta hi ha un jove, somrient. Se’l veu feliç. Sents l’impuls d’acostar-t’hi i demanar-li de genolls que t’expliqui com aconsegueix mantenir aquella felicitat, o al menys, com aconseguir-la… però segueixes endavant. Segueixes tu sol. Soledat en mig d’una multitud sorollosa. Te’n rius de tal paradoxa i segueixes caminant, fins arribar al final del carrer, on trobes una baralla. Apartes la vista i segueixes el teu rumb. Ja et sents suficientment destrossat com per contemplar com els demés es destrossen.



Un trist somriure es dibuixa als teus llavis, i deixes que els teus peus et portin fins al bell mig de la plaça. Et pares i observes. Tot sembla girar al teu voltant, però saps perfectament que no és cert. Ningú es fixa en la teva presència. Estàs sol allà al mig, sense saber què fer, què pensar, on mirar o què dir… el somriure dels teus llavis es desdibuixa lentament. No trobes motius per somriure. No, no et ve de gust somriure, i no tens perquè fer-ho. Estàs cansat de que els altres et diguin el que has de fer o no fer, el que has de pensar o com has de vestir, com deus actuar o a on has d’anar. Notes que estàs cansat de seguir el corrent per on et porta el món i crides en silenci que ja n’hi ha prou. Estàs fart de tanta hipocresia, de tantes bones cares i punyalades per l’esquena. Però saps que així funciona el món i que per molt que t’hi esforcis.. no podràs canviar-lo. Pots contribuir amb el teu granet de sorra. Molt utòpic, per no dir estúpid; un gra de sorra al desert, no crida gaire l’atenció…

Abaixes el cap i segueixes caminant, recorrent amb la mirada cada indret d’aquella plaça. Somriures, mirades, complicitats, secrets… un miler i mig de records et recorren la ment a mesura que els teus peus s’arrosseguen per aquell paratge tan familiar. Et sembla mentida que els dies passin tan de pressa, que tot quedi en l’oblit, que la gent canviï sense motius aparents… et sembla mentida que el món per el que portes disset anys lluitant, no sigui el que a tu et semblava. Et sembla mentida que tenint-ho tot, passis a no tenir res, i tot per una mentida...

Queda poc per arribar a casa. El banc del final del carrer està lliure. T’hi asseus, al cap i a la fi, l’únic que pots fer és arribar a casa i posar-te a escriure, o a plorar… o ambdues. La gent segueix passant davant dels teus nassos. Tothom aliè als problemes de la gent que li passa pel costat. Aixeques la vista cap al ce, on brillen no més de quatre estels. El cel està clar, net, però la llum i el soroll t’impedeixen disfrutar de la nit. A demés fa fred. Acaba de començar l’estiu, però les nits encara són fresques. No saps ben bé perquè, però una sensació de decepció t’envaeix, una sensació que et deprimeix profundament. T’aixeques tímidament i t’encamines direcció a la porta de casa. Saps que queda poc temps per deixar definitivament aquella llar en la que has passat la teva infància; un any, potser dos… però en aquell moment no et pares a pensar-ho. No tens ni ganes ni ànims per pensar-hi. Deixes anar un últim sospir d’optimisme mentre gires la clau. Ja has viscut suficient per un dia… te’n vas al llit, esperant despertar tard l’endemà i que el món dels teus somnis et tracti millor que el malson de la realitat.

miércoles, julio 06, 2005

Felicitat?

Què és la felicitat?
Molts cops m'ho pregunto, i ho pregunto a l'altre gent... és difícil de respondre oi?
Hi ha gent que creu que la felicitat és aconseguir el que un vol o es proposa. Però, i quan ja ho tens tot? Ets el màxim de feliç? o entres en una etapa en que se t'envà la felicitat?
Un amic em va dir que estem tota la vida "esperant"... esperem la felicitat? però, quan la trobem, seguim esperant algo més? Potser el fet d'esperar és el que permet que siguem feliços, perquè després d'esperar molt temps algo i conseguir-lo, o que passi, ets feliç... però llavors, el mateix amic, em va dir que seria feliç quan ja no tingués que esperar res...
Difícil d'entendre, eh, això de la felicitat?
Un altre amic, em va comentar que per a ell, la felicitat és només un estat, que no pot ser explicat com un sentiment, sinó com una emoció que dura només una estona... sent així... el millor per ser feliç seria agafar la teoria del "carpe diem", viu el moment! no? Si la felicitat és un estat que dura un temps curt, la qüestió per ser feliç serà intentar que cada segon de la teva vida faci algo que t'alegri!!
Conec a molta gent, i m'he adonat de que els caràcters de les persones afecten molt en el fet de que siguin o no feliços. Els optimistes són molt més feliços que els pesimistes, ja que quan els hi passa una desgràcia, no fan que els hi afecti en tots els sentits de la seva vida. L'energia d'una persona també s'ha de tenir en compte. Algú que té molta energia i ganes d fer coses sempre serà més feliç ja que vol buscar aquesta felicitat, nu?
Bé... nu sé a què m'ha vingut avui parlar d'això però, el meu profe d'anglés em va recomanar que un dia escribis algo com una questió que tothom pogués pensar i intentar respondre... doncs aquí va:
Què és per vosaltres la felicitat? Què s'ha de fer per ser feliç? Té alguna tècnica? Té algo a veure el caràcter de cadascú?

Enu, ja sabeu, deixeu commentSS! :D Petonets gent!
Laia


Free Web Site Counter