Un Novembre
Un lloc negre, fosc, es dibuixa ara davant dels meus ulls. Tètric, trist. La solitud, s’apodera lentament de la meva ment. Què la vida, estan sola? Un calfred recorre la meva esquena. Les venes, el contingut de les quals sembla aigua gelada, tremolen, empunyades per la mà de la por, comandant del meu cos. En el fons negre de aquest trist sentiment, apareix flama. Les llàgrimes em cremen, mentre rellisquen galta en vall. I la flama? Que significa la flama? La flama del nostre amor? O la flama que en aquest instants consumeix poc a poc el meu interior? El foc de la flama s’aviva. Què pretén? Apropo la mà dreta al foc. No tinc por a cremar-me. Què més puc perdre que no hagi perdut ja?... Pot ser possible el que veig? La flama, de bon principi vermella com la sang, es torna blava com el cel, amb el simple frec de la meva pell. No crema. El foc no em crema. Les flames acaricien la meva pell com si es tractés d’un mocador de seda. És una sensació estranya, que mai abans havia experimentat la meva pell. Tanco els ulls.
Els obro de nou. Les flames de nou vermelles, han cremat la meva dolça pell. Però no me fa mal, o al menys la pell. Hi ha una cosa que em fa més mal; em crema. Al meu interior. El meu cor em crema. Crema pels desitjos que dins seu estan tancats. Tornar a veure el seu somriure, dolç com el sucre; els seus ulls, demanant-me a crits que acariciï els seus llavis amb els meus; tornar a agafar les seves mans i sentir que estic fora de perill, que algú em protegeix... Tanco els ulls, per contenir les llàgrimes que d’ells volen sortir.
De nou intento obrir-los. Aquests no corresponen a les meves ordres. Sento que estic allà, però cap part del meu cos reacciona. Intento moure la mà. Tampoc ho aconsegueixo. És una sensació especial. No controlo cap part del meu cos, però al mateix temps, les controlo totes. Relaxo els músculs; sé que per molt que ho intenti, aquests no respondran. Deixo passar el temps. Un temps del qual no coneixo la velocitat. No se si estic dos, tres, deu o vint minuts amb aquesta sensació d’estar abatuda, però em sembla una eternitat.
Intento cridar. No és un crit de socors el que vol sortir dels meus llavis, sinó un crit d’impotència. Al cap d’una estona, molt llarga per mi, intento de nou tencar els ulls. No vull aixecar-me i tenir que enfrontar-me a un nou dia. Un nou dia sense ell. Un altre dia que tindré que viure sense les seves caricies, els seus petons... amb els ulls tancats, intento entrar de nou en aquell mar de somnis en el que ens sumergim cada nit al dormir-nos…."
posted by Just a girl... @ 21:03
5 Comments:
Nes.
Feia molt que no em passava per akí. Però em segueix agradant la teva particular forma d'escriure, veig que segueixes amb el teu estil de mig melancolia, cors i llàgrimes XD Si la teva novel·la és tan intensa me la compro segur ;)
S@lu2.
Ome reiiiii!! A tu quan estigui publicada t'enviaré una copia firmadaaa! ;) Thanxs x ser el meu lector predilectE! :P CHAOOOO!!
Ligli
De conya, dedicatòria i tot :P Aviam si puc seguir passant x akí que ja saps que he estat molt liat últimament. Per falta de ganes no era. S@lu2.
Ola!
Doncs que he trobat el teu espai i m'he posat a llegir. Mencanten els teus escrits! i el teu blogg tambe en gereral. Continua aixi!^^ Jejej
(Ja tens una altre fan del teu Blogg...jejej)Vinga, que vagi bé!
Petuneets
Merxi Elena!! :) Està bé tenir fans que no són amics... perquè els amics... bé, que han de quedar bé amb tu, així que mai et diran que no els agrada el blog :P
Segueix entran! M'ha fet ilusió el teu comentari!!! ;)
CHaAOo!!
Ligli
Publicar un comentario
<< Home