Para vosotros...
Bones genttttT!!
Eis, potser pasaré una temporadeta sense publicar, però perquè el portàtil fa coses rares, i he d'utilitzar l'ordinador de mon germà, i clar, em fa pal pujar a la seva habitació i tot el rollo!!! :S
Enu, simplement això!! Eis us publico una song de Hiphop que vaig escriure fa temps oks gent? Per vosaltres, espero que disfruteu tan llegint-la com jo vaig disfrutar escrivint-la! ;) Tunets, byes!
PARA VOSOTROS[INTRO]
Para vosotros… porque me arrepiento, del tiempo perdido…
De no haber escuchado quien me aconsejaba al oído…
por eso, y porque sin vosotros, el mundo no tiene sentido…
es por eso, que esta noche yo os escribo…
para deciros… que a vuestro lado sigo…
para prometeros, que no hago más que amaros…
para agradeceros, que estéis ahí, siendo un apoyo…
para deciros que sin vosotros cuesta más dar un paso…
y, con vosotros al lado, ya nunca me retraso…
que la vida sigue, y es por eso, que os regalo
lo que para mi es la razón de vivir: el amor…
Páginas y páginas, dedicadas a escribir
Describiendo pensamientos, que no me dejan dormir
Tantos pensamientos, que ahora cruzan mi mente
Odio sentirme así, esta puta emoción latenteCierro los ojos, pienso y me concentro
Y aún así no consigo, evadirme ni un momento
Tantas palabras juntas, que no tienen sentido
Pero a mi me da igual, cojo el lápiz y escribo
Yo no quiero triunfar, no quiero fama para nada
Solo quiero expresar, escribir sentada en la cama
Veo pasar mi vida, segundo tras segundo
Y veo que cada día, odio más este mundo
A veces llegué a pensar, que no me quedaba nada
Haberlo perdido a él, era peor que una bala
Me atravesaba el corazón, pero también el alma
Asta que me di cuenta, de que estaba equivocada
De pronto aparece, aquella amiga que me mira
Que me dice: no te agobies, deja en paz esa tontería
No sirve de nada, pensar que siempre estás mal
Relájate y piensa, ya pasará el temporal
Páginas y páginas, dedicadas a escribir
Describiendo pensamientos, que no me dejan dormir
Tantos pensamientos, que ahora cruzan mi mente
Odio sentirme así, esta puta emoción latenteUn día me levanto y veo que el sol ha salido
Que tras esta tormenta, mi vida vuelve a su sino
No se como a sido pero si se quien a sido
La gente, que nunca de mi lado se ha ido
Que haría sin esa gente, que me arranca una sonrisa?
Sin esa gente, que le da sentido a la vida
Que me ayuda a vivir, a vivir más deprisa
Sin detenerme a pensar, viviendo al límite el día
Por cada sonrisa, cada momento de animo
Por ser las piedras, que hacen más fácil el camino
Por cada experiencia, cada momento vivido
Porqué sois el regalo que me ha traído el destino
Gracias a todos, es por vosotros que vivo
Estar orgullosos, por cada momento que os brindo
Ahora en mi vida, no hace nada de frío
Gracias a vuestra amistad, que me sirve de abrigo
Páginas y páginas, dedicadas a escribir
Describiendo pensamientos, que no me dejan dormir
Tantos pensamientos, que ahora cruzan mi mente
Odio sentirme así, esta puta emoción latenteYo solo escribo, para que os sintáis queridos
Con mis letras intento, recuperar lo perdido
Todo el mundo dice, amigos solo hay uno o dos
Pero resulta que ellos son mejor que un millón!
Yo solo quiero, agradecéroslo
Aunque a veces las palabras no sean el mejor modo
Pero ahora no se me ocurre, hacer nada mejor
Que daros las gracias, con todo mi amor…
[OUT]
No hay palabras… para expresar lo que siento…
Simplemente… gracias, sepáis que os quiero
Por estar ahí en cada momento, ser mis guías…
Me gusta saber que habrá algo que recordar, en todos mis días…
Gracias por hacer que lo que podría haber sido un tormento,
Fuese algo maravilloso, en el fondo estupendo…
Cuesta decir adiós a una persona querida,
Pero no si a cambio, ganas tan buena compañía…
Por eso, porque os quiero, y porque os necesito… gracias…LiGgLy
Marginació racial
Bones gentt!!
K tals? Avui no podia fer gimnàs, perquè tinc problemes a l'esquena, així que m'he emportat Los Pilares de la Tierra (per cert, molt recomanable a qui li agradi llegir!) i m'he posat a llegir mentre els altres feien esport. La meva classe només ocupava mig pavelló, i l'altra meitat estava ocupada per nens d'uns set o vuit anyets. El cas és que.. estava llegin quan he sentit "nena, deixa'm enpau!!" He aixecat la vista a temps per veure com una nena rossa d'ulls blaus li donava un clatellot a una nena de pell fosca amb cabells arrissats. M'he quedat observant una estona aquella escena. La nena de cabells foscos es deia Nadia, i era increible com la gent de la seva classe li feia el buit! Tothom!!! Inclús el professor, l'ha castigat per tirar a canasta amb la pilota quan encara no els havia donat permís. La Nadia ha hagut de sentar-se sense jugar a pilota. Una altra nena, Maria si no m'equivoco, al cap de uns cinc minuts, ha tirat a canasta. Però sabeu què és el més fort? Que el professor ho ha vist i no li ha dit res.
Al cap d'una estona, s'han possat tots en parella i han començat a fer una activitat. La Nadia, ha anat cap al professor i li ha dit que ella no tenia parella. El professor l'ha mirat, i li ha dit que s'asseiés, que no passava res perquè no fes una activitat. M'he quedat O_O ...
La nena s'ha assegut a un cantó de la pista de basquet i ha baixat la mirada. M'ha fet tan de mal veure algú així...
què més donava que tingués la pell més fosca que els demés nens? A cas no tenia el mateix dret a jugar? a ser tractada com els demés? Bfff... són aquestes coses les que realment em fan ràbia.
Com pretenem crear un món millor, on no hi hagi racisme, si els nens tenen aquesta mentalitat?
És tan penós que la gent gran critiqui a els "faxes" i "nacis" joves que existeixen avui dia, però que els únics comentaris que els nens sentin a casa siguin del tipu "quin fàstic de moros..." i xorrades així.
Què canvia perquè una persona tingui un altre color de pell? A cas pot ser més o menys intel·ligent perquè el pigment de les cèl·lules epitelials de la pell sigui més fosc? XDDD no em feu riure!!! Tots tenim el mateix dret! I em fa pena, la gent de 40 anys que pregona la llibertat i polles d'aquesta i després són els primers en no ser respectuosos amb gent diferents a ells. EO, FEU PENA!! simplemenT! Lluitem per un món millor i no sabeu ni tan sols educar bé als vostres fills. Creieu que perquè en el colegi els ensenyin bons modals, coses sobre la igualtat... serveix d'algo si vosaltres a casa no feu res semblant, o encara pitjor, els ensenyeu ideals totalment contraris!?!? Que fort... esque haig de deixar d'escriure perquè em poso super nerviosa, i no sé ni com expressar-me... només sé que he vist la marginació que patia la Nadia, i m'ha fet pena viure en el món que visc... (wenu, una mica més de fàstic del que ja em feia!) Com pot ser que amb vuit anys la gent sigui ja tannnn cruel?
Enu gent, que us deixo!!
Estic escribin una nova història, hehehehe sobre el meu amor platònik!! està bé, però no sé si la publicaré, perquè la persona en questió, potser es veuria identificada!
Enu, k us estimuuu! i seguiu entran, k m'alegreu el dia!!!! muakssss
LiGgLy
Per què jo?
Nois, aquesta redacció me l'han escollit a la classe per enviar al concurs de sant jordi del poble.. avera k us sembla!! Espero que us agradi.. i us fagi sentir el que intenta expressar!!
"Obro els ulls. Dos hores al llit i res… impossible. Estic inquieta. Cada nit la mateixa història. La impotència és la mestressa del meu cos. Un sospir, una llàgrima. La inseguretat s’apodera de la meva ment. Tota esperança s’esvaeix del meu cantó. Obscuritat, seguida de més foscor encara. Els nervis m’envaeixen fins estar dins de totes les cèl·lules del meu cos; mil pensaments es barallen per creuar la meva ment alhora, però no em detinc en cap; només són això: pensaments. Pensaments que no em deixen dormir. Pensaments que nit rera nit mantenen la meva ment activa, desperta, sense deixar-la descansar rera un dia esgotador. Tanco els ulls, estic cansada. Intento cridar. No és un crit de socors el que vol sortir dels meus llavis… o potser si? No; és un crit d’impotència.
Obro els ulls de nou. La meva mirada recorre tota l’habitació fixant-se en tots els racons, que es fan visibles gràcies a un raig de lluna que travessa les escletxes de la persiana i em permet veure que res es mou. L’habitació està immòbil, però alhora igual o més desperta del que ho estic jo. Suaument, tanco els ulls i em concentro. Intento no pensar en res, deixar la ment en blanc. Però al intentar-ho, estic pensant en fer-ho i per tant, ja no penso en blanc sinó que estic pensant en deixar la ment en blanc.
Entreobro els ulls i aixeco el cos. Amb suavitat moc el llençol, que m’impedeix el moviment. Una sensació estranya recorre el meu cos. Em congela la sang i deixa cadascuna de les meves cèl·lules sense ganes de viure, inactives. M’aixeco i em dirigeixo cap al mirall que hi ha a l’interior d’una de les portes entreobertes de l’armari. A meitat de camí, les cames em fallen; em falta l’aire. Quelcom emboira la meva visió… un altre cop no! M’estic marejant… sento com poc a poc la meva pell es refreda, però al meu interior, la temperatura puja; una suor gèlida recobreix la meva pell… em recolzo contra la paret i deixo que el meu cos rellisqui fins al terra. Deixo caure el meu cap entre es braços, que alhora es recolzen sobre els genolls. Ploro… ploro llàgrimes de desconsol.
Entre llàgrimes, alço la vista cap al mirall. Què és el que veig? Ja no sóc la Cris… aquella noia alegra i activa, plena de vitalitat, a la que tothom envejava per la seva manera de viure la vida, despreocupada. Sóc una altra; totalment canviada. El que he fet està malament,… però més val rectificar tard, que mai fer-ho, no? O això diuen… Deixo anar un sospir. Serveix per asserenar-me. Miro el rellotge. Són dos quarts de sis. Queda una hora i mitra. Tot i així, em llevo i em poso una camisa per sobre. El meu cos m’espanta. Tanco la porta de l’armari; odio aquell mirall, tot és culpa seva…
Em dirigeixo al bany, com si ja fos pel matí. Tranquil·lament em sento a la vora de la banyera. Apropo la meva mà dreta a l’aixeta i el faig girar fins que no puc més. Encara recolzada amb aquesta mà, apropo l’esquerra i la poso sota l’aigua que, incessant, baixa calenta des de l’aixeta daurada. Notar com l’aigua calenta acaricia els meus dits em relaxa. Amb la mateixa passivitat amb la que m’he assegut, m’aixeco i em dirigeixo al mirall. Sense haver-me mirat, tanco la porta perquè el calor no s’esvaeixi cap al menjador.
Fixo la meva mirada en la noia que m’observa des del mirall; ella me la torna, em demana ajuda. Tanco els ulls amb força, sentint com les llàgrimes lluiten per sortir. Em fa por mirar-la… m’espanta… abaixo la mirada i esquitxo la meva cara amb una mica d’aigua. En el moment d’agafar la tovallola per eixugar les gotes que queden a la meva cara, truquen a la porta. Surto del bany amb la tovallola a la mà. Desvio la mirada al rellotge del passadís. Les sis? Qui pot ser a aquestes hores? Tiro la tovallola sobre el sofà i entro al rebedor. Obro la porta però, per sorpresa, no trobo a ningú allà. Tan sols tres cartes. Em calmo: el carter.
Em trec les sabatilles i m’assec al sofà. Tiro dos de les tres cartes: són de propaganda. Un calfred em recorre l’esquena. Em sento estranya… una sensació que només sento quan m’he descuidat d’alguna cosa… la tercera carta és de la meva avia. Passarà una setmana a casa de ma mare i vol veure’m.
Quan estic marcant el quart nombre del telèfon de ma mare, sento un soroll estrany. Penjo i escolto amb atenció. Aigua; al cap d’uns segons, estic segura de que el que sento és aigua. Segurament el veí s’ha tornat a deixar l’aixeta de l’aigua oberta… l’aixeta de l’aigua? Em passen pel cap imatges de mi mateixa obrint l’aixeta de la banyera… “Quan ha sonat el timbre, he tancat l’aixeta?”
Salto per sobre del sofà en direcció al bany. Vaig descalça. Uns metres abans d’aconseguir arribar al bany, rellisco i caic al terra. L’aigua ha arribat al passadís. Intento arribar al lavabo el més ràpid possible. Un cop allà, tanco la clan de l’aigua, que està més a prop de la porta. Quan arribo a la banyera, trec el tap per impedir que surti més aigua de la bandera. Em deixo caure suaument i a poc a poc al terra, recolzant els braços sobre els genolls, deixant caure el cap sobre ells, abatuda.
“Per què res pot sortir-me bé? Estic desorientada!” La meva cara està humida, però no per l’aigua de la petita inundació, sinó per la barreja de suor i llàgrimes que inunden el meu rostre. Em sento inútil, impotent… “Només vull que tot s’acabi.”
Un cop recobrada la calma, m’aixeco i m’eixugo la cara amb una tovallola penjada rera la porta. M’introdueixo a la banyera. Necessito relaxar-me, no pensar. Enfonso el cap. Necessito dormir, no tornar a despertar… oblidar tot lo succeït, tornar a néixer… tornar a començar. Estic inquieta, i passa pel meu cap la mateixa pregunta de sempre: “Vomitar per canviar? Cris, t’estàs matant” … estic boja? Necessito ajuda…"
LiGgLy
Nota: el nom Cris, és un nom qualsevol gent, no us monteu paranoies al cap! byes! situs!
Saludanduuu!!
Hello penyaaaaa!!
K talsss? ^_^ eisss gent, hi ha molts d vosaltres que deixeu comentaris xo si no firmeu al final del comentari no se ki souuuu!! i aixo em sap greuuu! :_(
Enu, només dir-vos que la gent que nu em conegueu, m'agradaria que m'agreguesiu al msn o que em donesiu la vostra adreça o el que sigui, perquè nuse... m'agrada coneixer a la gent que li agrada el que escric... nu?¿
Pos això!!
Eis, estic en procés d'escriure una altra historia, però una mica especial. En cuant la tingui acabada la publicaré!!
Adéu genttt!!
us stimuu! :) ^_^
Byesssssssssss
LiGgLy
If you're not the one...
If you're not the one then why does my soul feel glad today?
Si no eres TU porqué mi alma se siente bien hoy?If you're not the one then why does my hand fit yours this way?
Si no eres TU porqué mi mano encaja tan bien con la tuya?If you are not mine then why does your heart return my call
Si tu no eres mio, porquè tu corazón responde a mi llamada?If you are not mine would I have the strength to stand at all
Si tu no eres mio, tendré la fuerza para mantenerme de pie?I never know what the future brings
Nunca sé lo que depara el futuroBut I know you are here with me now
Pero sé que ahora estás aquí conmigoWe'll make it through
Lo conseguiremosAnd I hope you are the one I share my life with
Y espero que seas con el que compartir mi vidaI don't want to run away but I can't take it, I don't understand
No quiero irme pero no puedo evitarlo, no lo entiendoIf I'm not made for you then why does my heart tell me that I am?
si no estoy hecha para ti porqué mi corazón me dice que si?Is there any way that I can stay in your arms?
Hay algún modo de poder quedarme entre tus brazos?If I don't need you then why am I crying on my bed?
Si no te necesito porqué estoy llorando en mi cama?If I don't need you then why does your name resound in my head?
Si no te necesito porqué oigo tu nombre sonando en mi cabeza?If you're not for me then why does this distance maim my life?
Si no eres para me, porqué esta distáncia me deja sin vida?I don't know why you're so far away
No sé porqué estás tan lejosBut I know that this much is true
Pero sé que todo esto es verdadWe'll make it through
Lo conseguiremosAnd I hope you are the one I share my life with
Y espero que seas aquel con quien compartir mi vidaAnd I wish that you could be the one I die with
Y ojalá seas el que muera a mi ladoAnd I pray in you're the one I build my home with
Y rezo porque seas con quien construya mi casaI hope I love you all my life
Y deseo quererte toda mi vida'Cause I miss you, body and soul so strong that it takes my breath away
Te hecho de menos, en cuerpo y alma, tan fuerte que me quita la respiraciónAnd I breathe you into my heart and pray for the strength to stand today
Y te respiro hacia mi corazón i rezo por la fuerza de aguantarme hoy'Cause I love you, whether it's wrong or right
Porqué te quiero, esté bien o noAnd though I can't be with you tonight
Y aunque no pueda estar contigo esta noche
And know my heart is by your side...
Sé que mi corazón está a tu lado...I Love You
LiGgLy
Insomni
Amb els cascos posats, sento com cada nota de la cançó emplena el meu cap, la meva ment. Recolzada de cantó a la butaca de la meva habitació veig com cadascuna de les gotes de pluja cau sobre el vidre, tendrement però alhora amb força. Les llàgrimes rellisquen per la galta, i sense cap estorb arriben fins al coll, on es topen amb la camisa de dormir, ja molla de tant plorar.
Abaixo el cap i intento serenar-me. Hi ha cops que costen més que d'altres d'assumir. Sento un buit... La música que sona, no sé si em fa sentir millor o pitjor, només sé que no m'estorba, que em fa companyia. Observo com la pluja cau cada cop amb més ràbia.
Què tal seria ser una gota? Una vida curta, però intensa... pocs segons, però emocionants. Recorrer el cel fins caure en qualsevol superficie... Tanco els ulls i recolzo el cap al respaldo de la cadira. Tot i tenir els ulls tancats, les llàgrimes segueixen trobant una vàlvula d'escapament i llisquen encara envall...
Casi inconscientment me n'adono de que hi ha posat el "repeat"... la cançó ha tornat a començar... m'encanta la melodia, em relaxa i em calma. Ara comença la lletra... escolto sense massa interès la lletra. Em descriu perfectament... em sento part de la cançó, em sento ritme, nota, lletra, moviment.. em sento música... allò em fa sortir el millors pensaments, però alhora els més tristos... Un record, un somriure, una caricia, un amic...... De nou amb els ulls oberts, observo com entre els núvols apareix una escletxa de llum... el sol vol obrir-se entremig de tanta tristor. Una senyal? "Després de la tormenta, sempre arriba la calma...", això diuen... i a mi, no em toca ja?
Les últimes notes de la cançó... les últimes paraules... m'assereno...
"I want to wake up with the rainFalling on a tin roofWhile I'm safe there in your armsSo all I ask is for youTo come away with me in the nightCome away with me..."
Vull ser pluja, i perdre'm en la immensitat del món... i que cada un dels meus pensaments sigui una gota que al caure sobre el vidre i desapareix segons després...
Tot és tan diferent a com un s'espera...
Em trec els cascos i m'aixeco. Em deixo caure al llit. Estic destrossada. Una nit més sense dormir.. ja... què més dòna? Les hores passen lentes i la ansia augmenta a mesura que els segons avancen. Estirada al llit tanco els ulls i em relaxo. No dormo, però al menys descanso. Els músculs s'em relaxen i ocupo fins el més mínim racó del llit. Però no estic còmoda. M'arronso fins a quedar arraulida dins els meus propis braços i cames. Sóc com un nadó dins el ventre de sa mare. Em sento més protegida.
Sense adonar-me, la pastilla comença a fer efecte... vaig penetran en el món del somnis; un món dins el qual cadascú de nosaltres troba el seu veritable lloc i viu les experiències que realment voldria viure. M'adormo... m'assembla tan inversemblant... feia tant que no em succeïa...
LiGgLy
Estimada amiga
Estimada E****,
No saps com em va cohibir la teva carta. Em queien les llàgrimes mentre passava els meus ulls d’un cantó a l’altre del full llegint paraula rera paraula. Un pes enorme va caure sobre mi a l’instant que vaig obrir aquell sobre, i jo ni tan sols m’ho temia. Què es diu en aquests casos? “Estic al teu cantó, em tens pel que vulguis, si necessites quelcom truca’m, que jo estaré aquí”, però no, tot això em sona superflu.
Imagina’t en un camp de flors. Els ulls tancats, notes el sol sobre la cara, com t’escalfa? Somrius. Et sents plena. Estires els braços i sents com si ocupessis tot el camp. Poc a poc alces el cos i observes el teu voltant. Tot està en silenci, t’encanta. Sents els ocells com canten? T'ajups, i toques l'aigua del llac en calma que tens al davant... notes l'aigua, tan viva com tu... No et sembla maco el món?
Ara estàs estirada al llit, tens al cantó en B***. Té un braç agafant-te; està plàcidament dormit. L’observes i ets feliç. El sol il·lumina suaument l’habitació entrant per les escletxes de la persiana. Tanques els ulls i penses en el que tens. Fes-ho ara!! No te’n adones?
Ell t’estima, jo i totes les teves amigues també ho fem, la teva família moriria per tu!! Com pots no veure-ho? Com s’arriba al punt de no valorar res de res? Sé que potser no és el millor moment; i no puc prometre’t que tot s’arreglarà!! Però si que puc dir-te que així tampoc es soluciona res... que és ser covard, no enfrontar-se als problemes, i crear-ne un de nou: el fet de que la gent que realment t’estima et perdi... Ens faries això? Pensa-ho bé. Ja no és només per tu, també és per nosaltres. T’estimem...
Sé que potser aquesta carta no serveix per res, sé que potser les paraules siguin efímeres, durin un segon i després es perdin en la immensitat del món, però si realment m’estimes, i t’importo... no oblidaràs el que ara et dic, amb el cor a la mà i llàgrimes als ulls. Reina, no siguis tonta... el suïcidi no és la solució... troba’n una altra...
Petons,
Laia
El fi...
Sentia el pes d’aquell conegut però alhora estrany objecte a les seves mans. Però no era tan el pes material com el psicològic el que el turmentava en aquell moment. Sentia com gotes de suor regalimaven des de la punta del nas, per sobre els llavis fins a parar a la barbeta. Però no eren gotes de suor normals. Aquestes gotes eren gèlides; de pànic, potser? L’Albert va respirar fons. Mil dubtes, imatges i sentiments creuaven la seva ment. No es para en cap en particular, però tots eren intensos. Records, emocions, experiències viscudes, que mai tornarien a repetir-se... El dubte s’anava apoderant d’ell. Si no ho havia fet ja, potser volia dir que no estava preparat. L’última imatge era la de la Marta. Sabia que ella no ho entendria; que allò per a ella, seria irracional, però esperava poder-se explicar amb suficiència.
L’Albert va tancar els ulls, i relaxà els músculs de l’esquena, deixant els braços caiguts, paral·lels al cos. Després, lentament va pujar la mà dreta fins a l’altura del cap. Era tan fàcil... una mil·lèsima de segon, i tot hauria acabat. No més incidents, no més problemes, no més turments... simplement res; el silenci, el buit... el no res: la fi.
Pum! La Marta obrí la porta. El cos de l’Albert jeia pesant al terra. Sense ni tan sols haver presenciat l’escena, les llàgrimes impregnaven els ulls de la Marta. En el fons entenia a l’Albert, però no podia deixar de pensar que ell era, en part, molt egoista. Agenollada sobre el cos inert de l’Albert, les seves llàgrimes mullaven la camisa que li havia regalat feia dos dies. Es sentia impotent, estúpida; no havia pogut. No havia aconseguit frenar-lo. Ara veia que era això el que realment ell volia. Passà més de tres quarts estirada sobre l’Albert, intentant apaivagar-se; amansir la por que havia sentit al seu interior, pensant en el que seria ara d’ella. Tenia que començar de nou; de zero. Amb suavitat, la Marta es va dreçar i es dirigí al telèfon. Déu minuts després, la sirena de l’ambulància anunciava que ja eren aquí.
La Marta es quedà asseguda en un racó de l’habitació observant com aquells estranys rebuscaven en cada indret de la petita estança. Algú la parlava. Les paraules sonaven tan supèrflues; ni tan sols les escoltava... per a què servien ara? La Marta es trobava ara mateix en un estat d’incertesa i abstracció. No sabia què pensava, no sabia què volia... només llagrimejava. Petites gotes d’aigua salada corrien galtes avall, semblava una carrera de tristesa, com si cada record intentés guanyar la cursa fins als seus llavis. De sobte va caure en la conta... l’Albert ja no hi era, estava sola... com si la seva sang s’hagués convertit en un líquid acabat de treure del congelador, el seu cos va quedar glaçat durant uns segons. Rera aquesta sensació d’impotència, va aparèixer la ràbia. “Per què? Per què m’has fet això? Et preferia invàlid que mort!!” De nou les llàgrimes s’apoderaren dels ulls de la Marta. Com podia l’Albert haver sigut tan poc considerat cap a ella? Li havia fet quelcom per merèixer-se allò?
“Marta, Marta!”, una veu la tragué d’aquell embadaliment. Algú li posà un sobre entre les mans. La Marta, moguda per la curiositat, obrí el sobre d’un sol esquinç.
“Estimada Marta,
Fa tants dies que vull dir-te això; tantes cartes començades, tan poques acabades... tenia tanta seguretat en fer això i tu vas trencar els meus plans. Qui es pensava que algú com tu, s’enamoraria d’algú com jo? Algú amb qui no poder anar a ballar a discoteques, algú amb qui no compartir excursions a la muntanya... algú a qui tenir que estimar assegut... el cas és que tu ho vas fer. I això em va desmuntar tot. Tot tenia que acabar, tot anava a acabar. I de sobte quelcom nu va aparèixer a la meva vida, que va fer que aquest moment res retardés: l’amor.
Et vull donar les gràcies; i dir-te que tu has sigut la meva alliberació. Vull que sàpigues que no és per tu que he fet això, ni molt menys, sinó per mi. Espero que, encara que no sigui ara, sinó d’aquí un temps, potser anys, m’arribis a entendre. Amb això no dic que em replantegi o dubti del que estic apunt de fer... sinó que tu ets l’única persona a qui necessito i vull donar-li explicacions.
T’he estimat sempre; sempre estaré al teu cantó protegint-te, però ara d’una manera més lliure. Això m’ha alliberat.
Potser la gent normal pensa que veure el món des d’un metre i mig d’alçada no és complicat, però ho és. Tu ho saps millor que ningú. Quantes nits has passat amb mi, afogant la meva ràbia i la meva impotència? Quants petons m’has donar per apagar el dolor que em causava estar així? Per això et dic que no pateixis, que és millor així... per tu i per mi... que tot s’oblida... que tot canvia. Sé que trobaràs algú qui t’estimi, per això no em fa por deixar-te sola. Ets una persona forta, valenta i encoratjada, et desitjo el millor.
Sé que segurament no et convenceran els meus motius, però intenta posar-te en el meu lloc. Estar aquí per mi era com estar en una presó, l’única finestra de la qual eres tu. Per això et demano que em perdonis, encara que triguis en fer-ho, i que pensis que això ha sigut la manera d’alliberar-me de quelcom que em tenia atrapat.
Ho sento reina... perdona’m
Albert.
”
La Marta s’aixecà i es dirigí a l’habitació contigua. Semblava mentida que en una sola tarda es pogués plorar tant. Mai havia sentit aquesta buidor, aquest dolor que li emplenava no només cada racó del cos, sinó també la seva ànima... Es deixà caure sobre el llit, i aferrà el coixí amb les dos mans. Encara olorava a Albert. Les llàgrimes queien incessants pel seu rostre, i el dolor del que estaven impregnades es sentia en tota l’habitació. La figura de l’Albert s’aparegué davant de la Marta i sentí com ell li donava el que seria la seva última abraçada.
La Marta es va ensorrar sobre el llit, i sentí com poc a poc el dolor s’anava convertint en pena, la pena en cansament, i finalment... el seu cos quedà quiet i dormit, semblant al de l’Albert, però amb el batec al cor.
LiGgLy
Diari d'un jueu...
Fa poc en una antiga casa utilitzada com a refugi pels jueus a Alemanya, durant la segona guerra mundial, es va trobar un diari:
Diari d’Isaïes:
13-02-1943
Avui han estat a punt de descobrir-nos, mai en la meva vida havia passat tanta por, però reconec que cada dia en tinc més i penso que podria ser el meu final. Em pregunto perquè vaig haver de néixer aquí i perquè ens passa tot això, tinc tretze anys i no puc fer res, he d’estar sempre vigilant i patint per si avui és l’últim dia, per si avui em toca a mi.
L’únic que tinc és un llapis i aquest diari vell en el que escric, però aquesta és la meva sortida, la meva manera de desconnectar quan puc, escriure és el que em fa lliure, poder fer-ho. Però de totes maneres no crec que això m’acabi salvant i de vegades em pregunto si hauria de deixar-ho tot i esperar la meva mort, esperar que m’arribi el moment en que en el fons acabi el meu patiment.
15-02-1943
Les coses cada vegada van pitjor, totes les persones a les que estimo a poc a poc em van deixant cada vegada més sol, la gent que m’importa va morint, els nazis fan coses inhumanes amb ells, fa unes tres hores he vist com un grup d’ells capturaven cinc companys meus de quinze, divuit i vint-i-tres anys i seguidament els han afusellat. I a sobre he tingut que suportar que els molt macabres els rematessin a mig metre i després els pengessin per mostrar el seu poder i la seva superioritat.
No puc més, estic fart de tot això, maleïts nazis, i maleït el dia en que els alemanys van posar absolutament tot el poder en les mans d’un feixista com l’Adolf Hitler.
23-03-1943
Fa més d’un mes que no escric res, perquè no tinc temps ni per això, en aquest mes no hem fet més que canviar de casa edifici o lloc a on passar encara que sigui la nit o unes hores per poder descansar, però, per fi, estem en una casa a on de moment podem estar uns dies fins que arribin més soldats nazis. Avui m’ha sorprès la tranquil·litat que hi ha hagut durant tot el dia, i no sé ben bé el que haig de fer, si estar tranquil per el fet de que no hi hagi nazis i estem segur de moment o pel contrari m’haig de preocupar per la infreqüent situació en la que estem en aquest moment.
De totes maneres no ens podem confiar massa ja que per dos o tres dies que estem sols, no deixarem d’estar perseguits pels soldats nazis manats per Hitler.
25-03-1943
Avui al matí els soldats nazis han capturat al meu pare, i per això ara estic sol ja que fa tres mesos que van afusellar a la meva mare i als meus germans, i ara si que ja no sé que fer, soc tan sols un nen indefens que s’amaga el millor que pot i es pregunta si això serà suficient, que troba una mínima sortida escrivint en aquest vell diari.
27-03-1943
Porto tan sols dos dies sol i aquesta situació ja em supera de molt, els meus companys i jo estem tancats en aquesta casa esperant a que passi tot i no podem ni sortir a mirar la llum del sol. D’un moment a un altre hauré de sortir, no sé quan però sé que ho faré, és superior a mi.
Acaben d’entrar a la casa, aquesta situació era inevitable, espero que aquest diari serveixi per alguna cosa, ja no puc més.....Joel Vidal
(quin crack de germà oi¿ som una familia d'escriptorss!! :P Byes gent, espero que us hagi agradat!)
LiGgLy
