Un Novembre
Sé que fa molt que no escric, i això em molesta profundament! Però no tinc temps.. últimament però, he estat escribint part d'una novel·la que vaig començar ara farà un mes. Escriure una novel·la és lent i pesat; s'han de tenir en compte moltes coses. D'entrada l'argument ha de ser teu i havent llegit més de 100 llibre, qui no té alguna influència? Bé, el cas és que estoy en ello, per això no tinc temps d'escriure res més curt per poder penjar aquí, i us demano disculpes!!
Avui us adjuntu una narració que vaig escriure un dels 17 novembres de la meva vida. Espero que us agradi. Chaooo!
"Obro els ulls. No veig la meva habitació, crec que ni tan sols estic allà. Estic al espai; és difícil d’explicar. La pau i la tranquil·litat s’apoderen del meu cos. Encara neda per les meves venes el cansanci d’aquella nit. Penso. En què penso?... ah... l’impotència, mestressa del meu cos... Aquell sentiment, gravat a la meva pell. Tanco els ulls un altre cop. Avui em toca enfrontar-me de nou... enfrontar-me a la realitat; enfrontar-me a ell. Una baralla, tan sols una baralla, i... hores més tard, el silenci. El final de la meva vida. Un sospir, un crit desconsolat, llàgrimes... La inseguretat, s’apodera de la meva ment; la impotència del meu cos... i la por, s’apodera del meu ésser. Obro els ulls, esperant trobar de nou aquell tranquil·litzador espai; però no, no és així.
Un lloc negre, fosc, es dibuixa ara davant dels meus ulls. Tètric, trist. La solitud, s’apodera lentament de la meva ment. Què la vida, estan sola? Un calfred recorre la meva esquena. Les venes, el contingut de les quals sembla aigua gelada, tremolen, empunyades per la mà de la por, comandant del meu cos. En el fons negre de aquest trist sentiment, apareix flama. Les llàgrimes em cremen, mentre rellisquen galta en vall. I la flama? Que significa la flama? La flama del nostre amor? O la flama que en aquest instants consumeix poc a poc el meu interior? El foc de la flama s’aviva. Què pretén? Apropo la mà dreta al foc. No tinc por a cremar-me. Què més puc perdre que no hagi perdut ja?... Pot ser possible el que veig? La flama, de bon principi vermella com la sang, es torna blava com el cel, amb el simple frec de la meva pell. No crema. El foc no em crema. Les flames acaricien la meva pell com si es tractés d’un mocador de seda. És una sensació estranya, que mai abans havia experimentat la meva pell. Tanco els ulls.
Els obro de nou. Les flames de nou vermelles, han cremat la meva dolça pell. Però no me fa mal, o al menys la pell. Hi ha una cosa que em fa més mal; em crema. Al meu interior. El meu cor em crema. Crema pels desitjos que dins seu estan tancats. Tornar a veure el seu somriure, dolç com el sucre; els seus ulls, demanant-me a crits que acariciï els seus llavis amb els meus; tornar a agafar les seves mans i sentir que estic fora de perill, que algú em protegeix... Tanco els ulls, per contenir les llàgrimes que d’ells volen sortir.
De nou intento obrir-los. Aquests no corresponen a les meves ordres. Sento que estic allà, però cap part del meu cos reacciona. Intento moure la mà. Tampoc ho aconsegueixo. És una sensació especial. No controlo cap part del meu cos, però al mateix temps, les controlo totes. Relaxo els músculs; sé que per molt que ho intenti, aquests no respondran. Deixo passar el temps. Un temps del qual no coneixo la velocitat. No se si estic dos, tres, deu o vint minuts amb aquesta sensació d’estar abatuda, però em sembla una eternitat.
Intento cridar. No és un crit de socors el que vol sortir dels meus llavis, sinó un crit d’impotència. Al cap d’una estona, molt llarga per mi, intento de nou tencar els ulls. No vull aixecar-me i tenir que enfrontar-me a un nou dia. Un nou dia sense ell. Un altre dia que tindré que viure sense les seves caricies, els seus petons... amb els ulls tancats, intento entrar de nou en aquell mar de somnis en el que ens sumergim cada nit al dormir-nos…."
Ligli
Tus pensamientos secretos
Si supiera que hoy es la última vez que voy a verte dormir,
te abrazaria y rezaria para verte respirar noche tras noche.
Si supuera que ésta es la última vez que te voy a ver salir por la puerta,
te daria un beso y me arrodillaria para suplicar que te quedaras.
Si supiera que ésta es la última vez que voy a oír tu voz,
te grabaria para poder escuchar tus palabras una y otra vez indefinidamente.
Si supiera que éstos son los últimos minutos que te veo,
te diría te quiero y no asumiría tontamente que ya lo sabes.
Siempre hay un mañana y la vida nos da otra oportunidad para hacer las cosas bien,
pero por si me equivoco y hoy es todo lo que nos queda,
dejame decirte que te quiero y que nunca te olvidaré.
El mañana no le está asegurado a nadie, joven o viejo.
Hoy puede ser la última vez que veas a los que amas.
Por eso no esperes más, hazlo hoy, ya que si el mañana nunca llega,
seguramente lamentarás el día en que no tomaste tiempo
para aquella sonrisa, aquel abrazo, aquel beso...
El día en que estuviste demasiado ocupado para concederle a alguien un último deseo.
Mantén a los que amas cerca de tí, diles al oído lo mucho que los necessitas.
Quiérelos y trátalos bien, tomate tiempo para decirles
"lo siento", "perdóname", "por favor", "grácias" y todo lo demás.
Ten presente: "Nadie te recordará por tus pensamientos secretos".
Ligli
