Vida desgarrada
Las lágrimas caían a cada cuál más deprisa. Toda la fuerza que la había acompañado durante aquellos últimos meses parecía estarse esfumando en cada una de aquellas minúsculas gotas que la dejaban sin ganas de seguir en vida. No era ni mucho menos la primera vez que se sentía desamparada desde escuchar el diagnóstico, pero aún así, cada vez parecía más difícil soportar aquella carga.
Su figura, a contraluz esbelta, se mostraba imponente ante el espejo de la puerta del armario. Desató el batín y dejó que éste se deslizara suavemente hasta llegar al suelo. Cualquiera que la viera en aquel momento pensaría que se trataba de la misma Maite de siempre. Quizás con el pelo algo más rizado e inerte; era normal, una peluca no podía reemplazar a un pelo real aún intentándolo a más no poder. Observó su cuerpo a la vez que una lágrima resbalaba silenciosa por su mejilla izquierda.
Fue en aquel instante cuando se dio cuenta de lo poco importante que era todo lo que la había preocupado hasta aquel momento de su vida. Hubiera deseado cambiar todos los acontecimientos de aquel último año por diez quilos de más, o incluso por tener las piernas llenas de varices. Todo aquello que la había llegado a hacer sentir incomoda consigo misma parecía estar a leguas de distancia en el tiempo. Todo aquello ni siquiera llegaba a tener el más mínimo sentido en su vida actual. ¿Perder diez quilos? Qué más daba ya…
Subió la mano derecha hacia su cara y con un movimiento rápido y a su vez suave, dejó caer la peluca al suelo. Acarició aquella piel tan sensible, como si fuera la primera vez que sentía aquel tacto. Sus sollozos se hicieron más perceptibles y las lágrimas caían como si de un grifo se tratara. La asustaba su propia visión. Se odiaba a si misma: ¿como podía gustarse así si no había llegado a gustarse nunca por unos quilos de más?
Con la habilidad de quien lleva cuarenta años haciéndolo, dirigió sus manos a la espalda y se desabrochó el sujetador. Este cayó al suelo con un sonido seco y escalofriante. Maite dejó ir un leve grito. Sus brazos aprisionaron su torso y cayó derrumbada al suelo. Como si se tratara de una pesadilla, seguía viendo su cuerpo en el espejo aun tener los ojos cerrados. Revivió aquellas visiones que tanto le habían impedido dormir aquellos últimos meses. La planta de oncología del hospital; Carlos llorando al abrazarla; la sala de cirugía dos segundos antes de dormirse por acción de la anestesia; y la visión de su cuerpo desgarrada. Recordaba con exactitud aquella imagen tras levantarse de la camilla del hospital. Su pecho plano atravesado por dos cicatrices. Dos cicatrices que se habían marcado tanto en su piel como en su alma.
Se agarró las piernas y allí acurrucada en el suelo de la habitación intentó evadirse de todo lo que estaba pasando por su cabeza. Su cuerpo trémulo yacía en el suelo casi sin vida y sin aliento. Pasó sus manos por cada uno de los rincones de su pecho. Sus lágrimas seguían cayendo, ahora más silenciosas, para apaciguar el dolor que sentían sus entrañas. Respiró honda y profundamente. Nadie podía culparla por no haberlo intentado. Había sido fuerte durante aquellos meses: por ella, por Carlos.
La puerta se abrió y segundos después Maite notó una mano amiga encima de su hombro. Carlos se estiró y la abrazó por la espalda. Aquellos sufridos meses Maite se había dado cuenta de que Carlos sentía exactamente el mismo dolor que ella; sabía que le dolía verla de aquel modo. Cerró los ojos y se dejó llevar por aquel abrazo que le dio fuerza para almenos seguir adelante. Por él.
Ligli
Dubtes i inquietuds
Fa més d'un mes que no escribia. I no és tant perquè no hagi tingut ganes o temps, sinó que tampoc hi he pensat gaire. Per Nadal em van regalar una llibreta blava, que va significar una porta de sortida a l'estrés que duia a sobre i suposo que em vaig volcar a escriure allà i vaig deixar tot això una mica penjat. No sé ben bé què m'ha impulsat a escriure aquesta nit en concret ni què pretenc escriure, però necessitava fer-ho.
És una d'aquelles nits que és més fosca del normal. Tot està més en silenci i fa una mica més de fred del compte. No sé si és una nit diferent o és que tots els meus sentits estan una mica més sensibles. Tinc els ulls cansats després de tot un dia mirant la televisió avorrida d'estar malalta i els meus dits es queixen de que els hi faci escriure ara, quan desitjarien estar dormint. Tinc les cervicals carregades i el cap em trontolla d'un cantó a l'altre per la febre.
Em plantejo si sóc estranya o si algú més s'ha sentit algun cop com jo; si algú ha tingut els mateixos dubtes voltant-li pel cap. Estic realment al nivell? Potser aquesta pregunta és absurda, però és quelcom que inquieta i fa mal alhora. Potser no es tracta de tenir o no prou nivell per dur a terme accions, sinó de sentir-se capaç de fer-ho. Llavors potser el que passa és que no m'hi sento.
Arriba un punt a la vida en que tot es basa en decisions. Arriba un moment en que la vida pot ser tal com la haviem somiat o completament a la inversa. Però és llavors també quan et planteges si el que havies somiat és realment el que et convé o si és realment el que volies. Potser tots aquells pensaments i decisions previes eren erronies i la teva vida pot canviar en un sol segon. Potser un esforç d'últim moment no és suficient per canviar un error que ha comés mesos o anys enrera.
I rera d'aquests dubtes n'apareixen d'altres. Et planteges si el que estàs fent en aquell moment és el que vols fer o simplement el que t'han dit que facis. O si ho fas perquè somies en quelcom que segurament no arribarà. Potser estàs visquen quelcom que t'agradaria canviar però tens por a fer-ho per no ferir algú que realment estimes.
I per què sóc tan pensadora? També podria estar dormint i deixar estar tot el que em preocupa. Però no, estic aquí escribint tot el que se'm passa pel cap. Les preocupacions d'una adolescent qualsevol. Podria escriure un llibre titolat així. Potser el compraria molta gent. O potser no el compraria ningú. Però tant seria, perquè jo m'hauria desfogat i ni que fos potser una sola persona hagués comprès el que em passa pel cap. No algú interessat en ajudar-me, algú interessat en comprendre'm... i potser això és l'únic que em cal: comprensió. Potser necessito al meu cantó algú a qui no li hagi de dir jo que em passa quelcom pel cap sinó que em pregunti ell què m'hi passa. Algú que no accepti un "res" per resposta...
Potser només necessito deixar passar el temps i oblidar que puc pensar i tenir dubtes. O recordar que puc tenir dubtes però no intentar respondre'ls. Potser necessito aprendre a evadir el fet que estic feta per reflexionar...
Un amic em pregunta "penses en estudiar tal o qual, en estar amb aquest o amb aquest altre... però penses en ser feliç?" Ser feliç... potser aquesta és la qüestió. Recordo que un cop algú em va dir que la felicitat és només un estat passatger. Sent així, s'ha de mirar per la felicitat del present o per la que pugui ocasionar les teves accions en un futur? Una decisió es pot prendre per ser feliç en aquell moment sense tenir en compte el futur, o al revés, tenint en compte el futur sense pensar en el patiment que et pot ocasinar de moment... Potser hi penso massa. Hauria de poder decidir que vull fer per ser feliç sense pensar en les seves conseqüències o dificultats.
Potser... potser...
Potser que pari d'escriure... crec que això em fa plantejar-me encara més coses.
Us escric aquí un fragment que vaig escriure a la llibreta blava després de descriure amb tot detall la meva habitacio. Espero que us agradi.
"Em fa mal el colze esquerra. Em pregunto per què escric tantes tonteries. Potser tinc l'esperança de llegir-les d'aquí un temps i recordar com estava l'habitació justament ara. O potser vull plasmar la imatge del que ha sigut la meva habitació durant divuit anys i aquest any vinent deixarà de ser-ho.
Les parets roses i liles donaran pas a parets blanques i buides de records. El llit amb el capçal de fusta deixarà pas a un de més petit i menys cómode. Les prestatgeries plenes de llibres desapareixeran i només i haurà espai pels tres llibres de la tauleta de nit.
Però tot i que em provoqui nostàlgia marxar, jo també canviaré, i la meva vida igual. I aquesta nostàlgia transitòria passarà i els records que potser al principi eren dolorosos, es convertiran en felicitat, i segurament tard o d'hora aquella nova habitaició, freda i buida al principi, es convertirà en un nou món, ple de records i sentiments, al qual tampoc mai podré olvidar." 29/12/05
Espero poder escriure més sovint o si més no tenir temps per passar algunes paraules de la meva llibreta blava a aquest petit espai, perquè arribi a vosaltres.
Gràcies per tot.
Laia
