Caminant...
Camines sol pel carrer. Un carrer estret, on hi ha gent… i més gent. Amics, parelles, coneguts… desconeguts. Mentre procures fer-te pas entre la gent, et preguntes com deu ser la vida de cada una d’aquelles persones. A la teva dreta hi ha un jove, somrient. Se’l veu feliç. Sents l’impuls d’acostar-t’hi i demanar-li de genolls que t’expliqui com aconsegueix mantenir aquella felicitat, o al menys, com aconseguir-la… però segueixes endavant. Segueixes tu sol. Soledat en mig d’una multitud sorollosa. Te’n rius de tal paradoxa i segueixes caminant, fins arribar al final del carrer, on trobes una baralla. Apartes la vista i segueixes el teu rumb. Ja et sents suficientment destrossat com per contemplar com els demés es destrossen.
Un trist somriure es dibuixa als teus llavis, i deixes que els teus peus et portin fins al bell mig de la plaça. Et pares i observes. Tot sembla girar al teu voltant, però saps perfectament que no és cert. Ningú es fixa en la teva presència. Estàs sol allà al mig, sense saber què fer, què pensar, on mirar o què dir… el somriure dels teus llavis es desdibuixa lentament. No trobes motius per somriure. No, no et ve de gust somriure, i no tens perquè fer-ho. Estàs cansat de que els altres et diguin el que has de fer o no fer, el que has de pensar o com has de vestir, com deus actuar o a on has d’anar. Notes que estàs cansat de seguir el corrent per on et porta el món i crides en silenci que ja n’hi ha prou. Estàs fart de tanta hipocresia, de tantes bones cares i punyalades per l’esquena. Però saps que així funciona el món i que per molt que t’hi esforcis.. no podràs canviar-lo. Pots contribuir amb el teu granet de sorra. Molt utòpic, per no dir estúpid; un gra de sorra al desert, no crida gaire l’atenció…
Abaixes el cap i segueixes caminant, recorrent amb la mirada cada indret d’aquella plaça. Somriures, mirades, complicitats, secrets… un miler i mig de records et recorren la ment a mesura que els teus peus s’arrosseguen per aquell paratge tan familiar. Et sembla mentida que els dies passin tan de pressa, que tot quedi en l’oblit, que la gent canviï sense motius aparents… et sembla mentida que el món per el que portes disset anys lluitant, no sigui el que a tu et semblava. Et sembla mentida que tenint-ho tot, passis a no tenir res, i tot per una mentida...
Queda poc per arribar a casa. El banc del final del carrer està lliure. T’hi asseus, al cap i a la fi, l’únic que pots fer és arribar a casa i posar-te a escriure, o a plorar… o ambdues. La gent segueix passant davant dels teus nassos. Tothom aliè als problemes de la gent que li passa pel costat. Aixeques la vista cap al ce, on brillen no més de quatre estels. El cel està clar, net, però la llum i el soroll t’impedeixen disfrutar de la nit. A demés fa fred. Acaba de començar l’estiu, però les nits encara són fresques. No saps ben bé perquè, però una sensació de decepció t’envaeix, una sensació que et deprimeix profundament. T’aixeques tímidament i t’encamines direcció a la porta de casa. Saps que queda poc temps per deixar definitivament aquella llar en la que has passat la teva infància; un any, potser dos… però en aquell moment no et pares a pensar-ho. No tens ni ganes ni ànims per pensar-hi. Deixes anar un últim sospir d’optimisme mentre gires la clau. Ja has viscut suficient per un dia… te’n vas al llit, esperant despertar tard l’endemà i que el món dels teus somnis et tracti millor que el malson de la realitat.
posted by Just a girl... @ 23:37
4 Comments:
ola maka!
amb aquest text.. m'has deixat molt pensativa.. ja que realment tot el k dius es veritat.. a vegades tot es mentida.. pot ser que estiguis visquent durant anys en un món ple de mentides i ni te n'adonguis.. pk? pk en akell món ets feliç.. i al final quan t'adones de tot et quedes fet merda.. x aixo jo sempre recomano viure dels somnis...
molts kissets prexiosa
ets un sol
Hola...
Aviam... això de què la gent va a la seva no em resulta una novetat, però x a mi el primer paràgraf és inexacte, mai "es segueix sol", sempre hi ha algú i ki no el té és pq no vol i pq va en ki no toca.
I a mesura que segueixo llegint que es desenvolupa el tema encara estic més en desacord i no és x ser tikismikis XDDDD
Sí, hi ha gent que viu mentides, i certament és el seu problema, però no x això se'm lleven les ganes de riure. I encara menys respecte lo de que em diguin el que tinc que fer etc etc
Ja som grandets per a saber què vivim i no ha d'afectar en res observar la realitat, inclús després de viure un somni... quedar-se com dius al text, millor dit, comportar-se com al text que tot està en negatiu és la solució del cobard que calla i s'autocompadeix... que si no hi ha motivació que si damunt fa fred que si la decepció envaeix... què és això???!
Si realment algú pensa això ja pot pegar-se un tiro... a tots els mons es pot ser feliç, tot depèn de les ganes que se li fiquin...
Weno, akí queda dit, el text està molt bé però jo no el puc entendre ni compartir per definició vital pròpia...
S@lu2.
Enu.. pos a fotrem un tret noo? XD
Que va! És absurd que algú pensi així, només ficant-li ganes i orgull ja tens prou motius x seguir el teu camí. A més crec que pensaràs igual que jo que en esta lluita mai s'està sol, i no ho dic per tota la gent que ens la resbala (els del carrer que deies), sinó per tots aquells pels quals et pares (suposant el teu carrer que deies XD).
S@lu2.
Publicar un comentario
<< Home