Per què jo?
Nois, aquesta redacció me l'han escollit a la classe per enviar al concurs de sant jordi del poble.. avera k us sembla!! Espero que us agradi.. i us fagi sentir el que intenta expressar!!"Obro els ulls. Dos hores al llit i res… impossible. Estic inquieta. Cada nit la mateixa història. La impotència és la mestressa del meu cos. Un sospir, una llàgrima. La inseguretat s’apodera de la meva ment. Tota esperança s’esvaeix del meu cantó. Obscuritat, seguida de més foscor encara. Els nervis m’envaeixen fins estar dins de totes les cèl·lules del meu cos; mil pensaments es barallen per creuar la meva ment alhora, però no em detinc en cap; només són això: pensaments. Pensaments que no em deixen dormir. Pensaments que nit rera nit mantenen la meva ment activa, desperta, sense deixar-la descansar rera un dia esgotador. Tanco els ulls, estic cansada. Intento cridar. No és un crit de socors el que vol sortir dels meus llavis… o potser si? No; és un crit d’impotència.
Obro els ulls de nou. La meva mirada recorre tota l’habitació fixant-se en tots els racons, que es fan visibles gràcies a un raig de lluna que travessa les escletxes de la persiana i em permet veure que res es mou. L’habitació està immòbil, però alhora igual o més desperta del que ho estic jo. Suaument, tanco els ulls i em concentro. Intento no pensar en res, deixar la ment en blanc. Però al intentar-ho, estic pensant en fer-ho i per tant, ja no penso en blanc sinó que estic pensant en deixar la ment en blanc.
Entreobro els ulls i aixeco el cos. Amb suavitat moc el llençol, que m’impedeix el moviment. Una sensació estranya recorre el meu cos. Em congela la sang i deixa cadascuna de les meves cèl·lules sense ganes de viure, inactives. M’aixeco i em dirigeixo cap al mirall que hi ha a l’interior d’una de les portes entreobertes de l’armari. A meitat de camí, les cames em fallen; em falta l’aire. Quelcom emboira la meva visió… un altre cop no! M’estic marejant… sento com poc a poc la meva pell es refreda, però al meu interior, la temperatura puja; una suor gèlida recobreix la meva pell… em recolzo contra la paret i deixo que el meu cos rellisqui fins al terra. Deixo caure el meu cap entre es braços, que alhora es recolzen sobre els genolls. Ploro… ploro llàgrimes de desconsol.
Entre llàgrimes, alço la vista cap al mirall. Què és el que veig? Ja no sóc la Cris… aquella noia alegra i activa, plena de vitalitat, a la que tothom envejava per la seva manera de viure la vida, despreocupada. Sóc una altra; totalment canviada. El que he fet està malament,… però més val rectificar tard, que mai fer-ho, no? O això diuen… Deixo anar un sospir. Serveix per asserenar-me. Miro el rellotge. Són dos quarts de sis. Queda una hora i mitra. Tot i així, em llevo i em poso una camisa per sobre. El meu cos m’espanta. Tanco la porta de l’armari; odio aquell mirall, tot és culpa seva…
Em dirigeixo al bany, com si ja fos pel matí. Tranquil·lament em sento a la vora de la banyera. Apropo la meva mà dreta a l’aixeta i el faig girar fins que no puc més. Encara recolzada amb aquesta mà, apropo l’esquerra i la poso sota l’aigua que, incessant, baixa calenta des de l’aixeta daurada. Notar com l’aigua calenta acaricia els meus dits em relaxa. Amb la mateixa passivitat amb la que m’he assegut, m’aixeco i em dirigeixo al mirall. Sense haver-me mirat, tanco la porta perquè el calor no s’esvaeixi cap al menjador.
Fixo la meva mirada en la noia que m’observa des del mirall; ella me la torna, em demana ajuda. Tanco els ulls amb força, sentint com les llàgrimes lluiten per sortir. Em fa por mirar-la… m’espanta… abaixo la mirada i esquitxo la meva cara amb una mica d’aigua. En el moment d’agafar la tovallola per eixugar les gotes que queden a la meva cara, truquen a la porta. Surto del bany amb la tovallola a la mà. Desvio la mirada al rellotge del passadís. Les sis? Qui pot ser a aquestes hores? Tiro la tovallola sobre el sofà i entro al rebedor. Obro la porta però, per sorpresa, no trobo a ningú allà. Tan sols tres cartes. Em calmo: el carter.
Em trec les sabatilles i m’assec al sofà. Tiro dos de les tres cartes: són de propaganda. Un calfred em recorre l’esquena. Em sento estranya… una sensació que només sento quan m’he descuidat d’alguna cosa… la tercera carta és de la meva avia. Passarà una setmana a casa de ma mare i vol veure’m.
Quan estic marcant el quart nombre del telèfon de ma mare, sento un soroll estrany. Penjo i escolto amb atenció. Aigua; al cap d’uns segons, estic segura de que el que sento és aigua. Segurament el veí s’ha tornat a deixar l’aixeta de l’aigua oberta… l’aixeta de l’aigua? Em passen pel cap imatges de mi mateixa obrint l’aixeta de la banyera… “Quan ha sonat el timbre, he tancat l’aixeta?”
Salto per sobre del sofà en direcció al bany. Vaig descalça. Uns metres abans d’aconseguir arribar al bany, rellisco i caic al terra. L’aigua ha arribat al passadís. Intento arribar al lavabo el més ràpid possible. Un cop allà, tanco la clan de l’aigua, que està més a prop de la porta. Quan arribo a la banyera, trec el tap per impedir que surti més aigua de la bandera. Em deixo caure suaument i a poc a poc al terra, recolzant els braços sobre els genolls, deixant caure el cap sobre ells, abatuda.
“Per què res pot sortir-me bé? Estic desorientada!” La meva cara està humida, però no per l’aigua de la petita inundació, sinó per la barreja de suor i llàgrimes que inunden el meu rostre. Em sento inútil, impotent… “Només vull que tot s’acabi.”
Un cop recobrada la calma, m’aixeco i m’eixugo la cara amb una tovallola penjada rera la porta. M’introdueixo a la banyera. Necessito relaxar-me, no pensar. Enfonso el cap. Necessito dormir, no tornar a despertar… oblidar tot lo succeït, tornar a néixer… tornar a començar. Estic inquieta, i passa pel meu cap la mateixa pregunta de sempre: “Vomitar per canviar? Cris, t’estàs matant” … estic boja? Necessito ajuda…"
LiGgLy
Nota: el nom Cris, és un nom qualsevol gent, no us monteu paranoies al cap! byes! situs!
posted by Just a girl... @ 21:56
5 Comments:
nes.
una redacció molt bona, al teu estil diria :P
és una situació una mika extremista això de què la Cris digui "Només vull que tot s’acabi"...
si el ke volies era crear pena & ràbia congratulations, segur que guanya la teva redacció ;)
nus vemus :)
p.d.: ja diràs com quedes eh!
ola!
jo crec k aixo k tu en dius una situacio extremista, no ho és gens, ja que mlta gent ho desitja continuament.. i es una situació molt complicada k la gent nmés se'n pot sortir si té algú al costat, ja k si n es aixi es mlt dificil sortirne. I aixo k dius tu d fer pena i rabia.. no trobo k siguin les paraules més adequades per definir-ho, jo diria k el k realment vol, és posar a la gent a la pell d la cris. Vidi si m'ekivoko diguemu ;)
Ter
hmn ok ok pos serà ke jo no veig lògic els raonament ke empra la tal Cris (x això me fa ràbia) però en part la comprenc (i d'akí ve la pena). No deixa de ser una visió, total la visió d'un boig... xDDDD
Eis gent
no intento crear pena
és el que ha dit la ter... nuse... es un sentiment real, viskut per una persona real, molt propera a mi... i em fa rabia que es tracti com "una redaccio per fer pena i rabia" simplemen... es mes k això... és un sentiment que molts de vosaltres haurieu de sentir per saber realment el que es...
byes gent
kissus
Liggly
pena i ràbia són sentiments reals. no ho vegis des del punt de vista negatiu... ja saps ke penso k els teus escrits son molt profunds...
vinga... s@alu2.
Publicar un comentario
<< Home