ParAnoiEs!!

El fi...

Sentia el pes d’aquell conegut però alhora estrany objecte a les seves mans. Però no era tan el pes material com el psicològic el que el turmentava en aquell moment. Sentia com gotes de suor regalimaven des de la punta del nas, per sobre els llavis fins a parar a la barbeta. Però no eren gotes de suor normals. Aquestes gotes eren gèlides; de pànic, potser? L’Albert va respirar fons. Mil dubtes, imatges i sentiments creuaven la seva ment. No es para en cap en particular, però tots eren intensos. Records, emocions, experiències viscudes, que mai tornarien a repetir-se... El dubte s’anava apoderant d’ell. Si no ho havia fet ja, potser volia dir que no estava preparat. L’última imatge era la de la Marta. Sabia que ella no ho entendria; que allò per a ella, seria irracional, però esperava poder-se explicar amb suficiència.

L’Albert va tancar els ulls, i relaxà els músculs de l’esquena, deixant els braços caiguts, paral·lels al cos. Després, lentament va pujar la mà dreta fins a l’altura del cap. Era tan fàcil... una mil·lèsima de segon, i tot hauria acabat. No més incidents, no més problemes, no més turments... simplement res; el silenci, el buit... el no res: la fi.

Pum! La Marta obrí la porta. El cos de l’Albert jeia pesant al terra. Sense ni tan sols haver presenciat l’escena, les llàgrimes impregnaven els ulls de la Marta. En el fons entenia a l’Albert, però no podia deixar de pensar que ell era, en part, molt egoista. Agenollada sobre el cos inert de l’Albert, les seves llàgrimes mullaven la camisa que li havia regalat feia dos dies. Es sentia impotent, estúpida; no havia pogut. No havia aconseguit frenar-lo. Ara veia que era això el que realment ell volia. Passà més de tres quarts estirada sobre l’Albert, intentant apaivagar-se; amansir la por que havia sentit al seu interior, pensant en el que seria ara d’ella. Tenia que començar de nou; de zero. Amb suavitat, la Marta es va dreçar i es dirigí al telèfon. Déu minuts després, la sirena de l’ambulància anunciava que ja eren aquí.

La Marta es quedà asseguda en un racó de l’habitació observant com aquells estranys rebuscaven en cada indret de la petita estança. Algú la parlava. Les paraules sonaven tan supèrflues; ni tan sols les escoltava... per a què servien ara? La Marta es trobava ara mateix en un estat d’incertesa i abstracció. No sabia què pensava, no sabia què volia... només llagrimejava. Petites gotes d’aigua salada corrien galtes avall, semblava una carrera de tristesa, com si cada record intentés guanyar la cursa fins als seus llavis. De sobte va caure en la conta... l’Albert ja no hi era, estava sola... com si la seva sang s’hagués convertit en un líquid acabat de treure del congelador, el seu cos va quedar glaçat durant uns segons. Rera aquesta sensació d’impotència, va aparèixer la ràbia. “Per què? Per què m’has fet això? Et preferia invàlid que mort!!” De nou les llàgrimes s’apoderaren dels ulls de la Marta. Com podia l’Albert haver sigut tan poc considerat cap a ella? Li havia fet quelcom per merèixer-se allò?

“Marta, Marta!”, una veu la tragué d’aquell embadaliment. Algú li posà un sobre entre les mans. La Marta, moguda per la curiositat, obrí el sobre d’un sol esquinç.

“Estimada Marta,
Fa tants dies que vull dir-te això; tantes cartes començades, tan poques acabades... tenia tanta seguretat en fer això i tu vas trencar els meus plans. Qui es pensava que algú com tu, s’enamoraria d’algú com jo? Algú amb qui no poder anar a ballar a discoteques, algú amb qui no compartir excursions a la muntanya... algú a qui tenir que estimar assegut... el cas és que tu ho vas fer. I això em va desmuntar tot. Tot tenia que acabar, tot anava a acabar. I de sobte quelcom nu va aparèixer a la meva vida, que va fer que aquest moment res retardés: l’amor.
Et vull donar les gràcies; i dir-te que tu has sigut la meva alliberació. Vull que sàpigues que no és per tu que he fet això, ni molt menys, sinó per mi. Espero que, encara que no sigui ara, sinó d’aquí un temps, potser anys, m’arribis a entendre. Amb això no dic que em replantegi o dubti del que estic apunt de fer... sinó que tu ets l’única persona a qui necessito i vull donar-li explicacions.
T’he estimat sempre; sempre estaré al teu cantó protegint-te, però ara d’una manera més lliure. Això m’ha alliberat.
Potser la gent normal pensa que veure el món des d’un metre i mig d’alçada no és complicat, però ho és. Tu ho saps millor que ningú. Quantes nits has passat amb mi, afogant la meva ràbia i la meva impotència? Quants petons m’has donar per apagar el dolor que em causava estar així? Per això et dic que no pateixis, que és millor així... per tu i per mi... que tot s’oblida... que tot canvia. Sé que trobaràs algú qui t’estimi, per això no em fa por deixar-te sola. Ets una persona forta, valenta i encoratjada, et desitjo el millor.
Sé que segurament no et convenceran els meus motius, però intenta posar-te en el meu lloc. Estar aquí per mi era com estar en una presó, l’única finestra de la qual eres tu. Per això et demano que em perdonis, encara que triguis en fer-ho, i que pensis que això ha sigut la manera d’alliberar-me de quelcom que em tenia atrapat.
Ho sento reina... perdona’m

Albert.”

La Marta s’aixecà i es dirigí a l’habitació contigua. Semblava mentida que en una sola tarda es pogués plorar tant. Mai havia sentit aquesta buidor, aquest dolor que li emplenava no només cada racó del cos, sinó també la seva ànima... Es deixà caure sobre el llit, i aferrà el coixí amb les dos mans. Encara olorava a Albert. Les llàgrimes queien incessants pel seu rostre, i el dolor del que estaven impregnades es sentia en tota l’habitació. La figura de l’Albert s’aparegué davant de la Marta i sentí com ell li donava el que seria la seva última abraçada.

La Marta es va ensorrar sobre el llit, i sentí com poc a poc el dolor s’anava convertint en pena, la pena en cansament, i finalment... el seu cos quedà quiet i dormit, semblant al de l’Albert, però amb el batec al cor.


LiGgLy

posted by Just a girl... @ 22:57