ParAnoiEs!!

Amb els cascos posats, sento com cada nota de la cançó emplena el meu cap, la meva ment. Recolzada de cantó a la butaca de la meva habitació veig com cadascuna de les gotes de pluja cau sobre el vidre, tendrement però alhora amb força. Les llàgrimes rellisquen per la galta, i sense cap estorb arriben fins al coll, on es topen amb la camisa de dormir, ja molla de tant plorar.
Abaixo el cap i intento serenar-me. Hi ha cops que costen més que d'altres d'assumir. Sento un buit... La música que sona, no sé si em fa sentir millor o pitjor, només sé que no m'estorba, que em fa companyia. Observo com la pluja cau cada cop amb més ràbia.
Què tal seria ser una gota? Una vida curta, però intensa... pocs segons, però emocionants. Recorrer el cel fins caure en qualsevol superficie... Tanco els ulls i recolzo el cap al respaldo de la cadira. Tot i tenir els ulls tancats, les llàgrimes segueixen trobant una vàlvula d'escapament i llisquen encara envall...
Casi inconscientment me n'adono de que hi ha posat el "repeat"... la cançó ha tornat a començar... m'encanta la melodia, em relaxa i em calma. Ara comença la lletra... escolto sense massa interès la lletra. Em descriu perfectament... em sento part de la cançó, em sento ritme, nota, lletra, moviment.. em sento música... allò em fa sortir el millors pensaments, però alhora els més tristos... Un record, un somriure, una caricia, un amic...... De nou amb els ulls oberts, observo com entre els núvols apareix una escletxa de llum... el sol vol obrir-se entremig de tanta tristor. Una senyal? "Després de la tormenta, sempre arriba la calma...", això diuen... i a mi, no em toca ja?
Les últimes notes de la cançó... les últimes paraules... m'assereno...

Vull ser pluja, i perdre'm en la immensitat del món... i que cada un dels meus pensaments sigui una gota que al caure sobre el vidre i desapareix segons després...
Tot és tan diferent a com un s'espera...
Em trec els cascos i m'aixeco. Em deixo caure al llit. Estic destrossada. Una nit més sense dormir.. ja... què més dòna? Les hores passen lentes i la ansia augmenta a mesura que els segons avancen. Estirada al llit tanco els ulls i em relaxo. No dormo, però al menys descanso. Els músculs s'em relaxen i ocupo fins el més mínim racó del llit. Però no estic còmoda. M'arronso fins a quedar arraulida dins els meus propis braços i cames. Sóc com un nadó dins el ventre de sa mare. Em sento més protegida.
Sense adonar-me, la pastilla comença a fer efecte... vaig penetran en el món del somnis; un món dins el qual cadascú de nosaltres troba el seu veritable lloc i viu les experiències que realment voldria viure. M'adormo... m'assembla tan inversemblant... feia tant que no em succeïa...

LiGgLy