ParAnoiEs!!

Hores que passen

Hola!!
Per fi tinc una mica de temps per poder penjar-vos coses! El problema és que vaig marxar a Itàlia 15 dies, després la tornada a les classes... i tot plegat... se m'ha fet etern fins poder tornar a escriure! Tampoc he tingut gaire temps per escriure algo últimament, però durant tot l'estiu he anat escrivint en un quadern: poemes, històries, rimes... una mica de tot. Us penjo un escrit que m'ha agradat, espero que també us agradi.

"Estirada boca en dalt observo, només observo. Els núvols es mouen a una velocitat incalculable, tan ràpid però alhora tan lents. Es pot dir que un núvol neix i mor? Diria que no; no és un ésser viu. Un calfred recorre els meus braços; llevo el cap: tinc la pell de gallina. És estiu, i tot i així sento fred al pensar-hi. M'assec al banc - la gent deu pensar que estic boja, estirada mirant el cel; però no m'importa.
Penso en tot el que ha passat, en tot el que ha de passar, i em sembla casi tot incomprensible. Sé que no estem aquí per sempre: és llei de vida. Però, per què ara? Per què sense explicació? La mort és quelcom tan desconegut que ens fa por acceptar-la, viure-la - en la pell d'algú altre, o en la nostra. Jo no li tinc por; l'accepto. Però em fa mal igualment. D'on trec la força per no plorar? Ni jo ho sé. Ni una llàgrima, només sospirs; un rera l'altre, sospirs de dolor. Racionalitzo tot al meu cap. Hi ha amics que em diuen que no pots racionalitzar-ho tot: l'amistat, l'amor,... són irracionalitzables, diuen. I la mort? També ho és? Al meu cap comença una guerra interna, difícil de suportar.
Quan penses que a tú també et passarà, i a totes les persones que estimes; no se't fa estrany? Deixaràs tot enrera, i saps que ploraran per tu. Saps que al món hi haurà algú que li costi molt superar-ho o, Déu no ho vulgui, no ho superarà mai. Saps que allò que deixes allà, allà es queda, i no ho tornaràs a veure. Saps que passi el que passi, no tens cabuda a aquest món; és el tren sense tornada. Saps que el teu cos roman a la terra, que físicament estàs allà per a tots els que t'han perdut.
Però... saps on vas a parar? Saps si tindràs record de tot el que t'ha passat a la teva vida? Saps si mai podràs dir adéu a totes aquelles persones que han significat quelcom per tu? Saps quan arribarà el dia en que tot s'acabi? Saps si serà ràpid, o serà lent? Saps si patiràs o tot serà dolç? La resposta és No.
I tan és el que sàpiguem i el que no perque és allà; que tard o d'hora arribarà. I per què estar-ne espantats? Ho viurem igual, en tinguem o no por. Res no ho farà desapareixer, i molt menys la por.
He vist molta gent morir: gent propera, gent llunyana. I sempre és la mateixa història. Però no tothom es fixa en aquelles petites diferències; i jo si. Hi ha gent que mort sense haver-ho deixat tot llest. I no parlo del nivell economic - testaments i demés - sinó del camp sentimental. Hi ha gent que ho ha fet tot a la vida: ha disfrutat, ha fet que la gent que estima disfruti i els ha demostrat que els estima. Què més li pot quedar per fer? Són les persones que moren tranquiles; i les families dels quals estimaran per sempre el seu record i el seu pas per les seves vides.
Hi ha d'altre gent que aquesta assignatura la deixa pendent; ja sigui perquè la mort l'ha atrapat massa aviat o bé perquè mai va saber treure notable en l'assignatura. Aquesta és la gent per la que més es pateix en perdre'ls. Desitges que tot hagués estat diferent, però ja no pots canviar-ho.
Sigui com sigui, l'única manera de no tenir por a les coses és afrontant-les de cara. Saps que passarà: fes que passi de la manera més fàcil possible. Deixa-ho tot fet. Que en l'últim moment no et doni la sensació de que deixes coses a mitges. Però áixò com és fa? La resposta és tan fàcil com visquent...
El meu cap dona voltes i més voltes. Tinc ganes de plorar. Potser té raó la gent, i coses així no es poden racionalitzar. Quin fàstic de filosofs... no tan sols som "raonament"... també som "sentiment" i això no es pot analitzar i racionalitzar... Una llàgrima em cau per la galta. L'eixugo. No vull rendir-me a pensar que la mort d'algú m'ha vençut. No sóc així... però m'afecta massa aquest cop.
Tanco els ulls apretant amb força. Vull oblidar aquella última imatge. Però no només la última. Vull borrar-les totes. Totes les coses compartides, tots els moment importants, tots els "t'estimo", tots els "et trobo a faltar". Vull treure'l del meu cap completament... però no puc. Si, ja ho diuen: és llei de vida.
Doncs sabeu què? No m'agrada aquesta vida."

23.07.05, Palamós. - Laia

posted by Just a girl... @ 21:06