Sento la tardança!!
Bones gentttt!!!!
Què tal va tot? Sento haver trigat tant en escriure xo... EL MEU PC HA MORTT!!! :( Ara l'estan arreglant xo... no se kuan tornare a tenir un lloc des d'on escriure. Ara tic al PC de mon germà xo... per veure com està de morros mentre jo escric, prefereixo esperar-me. De fet tothom s'ha despenjat bastant del blog (jo la primera) així que no crec que afecti gairebé a ningú.
He escrit una història per un concurs de St Jordi a l'escola i he estat escollida finalista. Un cop torni a tenir el PC us la penjaré, i a veure `què en penseu!!
Bé, ara us tinc que deixar. (sento al meu germà bufant rera meu... no sé perquè, ja que té la tele encesa i mira el futbol... xo vaja.... tot sigui x queixar-se, això han de fer els germans no? XD)
Molts petons gent, i fins una altraA!!
Laia.
Vida desgarrada
Las lágrimas caían a cada cuál más deprisa. Toda la fuerza que la había acompañado durante aquellos últimos meses parecía estarse esfumando en cada una de aquellas minúsculas gotas que la dejaban sin ganas de seguir en vida. No era ni mucho menos la primera vez que se sentía desamparada desde escuchar el diagnóstico, pero aún así, cada vez parecía más difícil soportar aquella carga.
Su figura, a contraluz esbelta, se mostraba imponente ante el espejo de la puerta del armario. Desató el batín y dejó que éste se deslizara suavemente hasta llegar al suelo. Cualquiera que la viera en aquel momento pensaría que se trataba de la misma Maite de siempre. Quizás con el pelo algo más rizado e inerte; era normal, una peluca no podía reemplazar a un pelo real aún intentándolo a más no poder. Observó su cuerpo a la vez que una lágrima resbalaba silenciosa por su mejilla izquierda.
Fue en aquel instante cuando se dio cuenta de lo poco importante que era todo lo que la había preocupado hasta aquel momento de su vida. Hubiera deseado cambiar todos los acontecimientos de aquel último año por diez quilos de más, o incluso por tener las piernas llenas de varices. Todo aquello que la había llegado a hacer sentir incomoda consigo misma parecía estar a leguas de distancia en el tiempo. Todo aquello ni siquiera llegaba a tener el más mínimo sentido en su vida actual. ¿Perder diez quilos? Qué más daba ya…
Subió la mano derecha hacia su cara y con un movimiento rápido y a su vez suave, dejó caer la peluca al suelo. Acarició aquella piel tan sensible, como si fuera la primera vez que sentía aquel tacto. Sus sollozos se hicieron más perceptibles y las lágrimas caían como si de un grifo se tratara. La asustaba su propia visión. Se odiaba a si misma: ¿como podía gustarse así si no había llegado a gustarse nunca por unos quilos de más?
Con la habilidad de quien lleva cuarenta años haciéndolo, dirigió sus manos a la espalda y se desabrochó el sujetador. Este cayó al suelo con un sonido seco y escalofriante. Maite dejó ir un leve grito. Sus brazos aprisionaron su torso y cayó derrumbada al suelo. Como si se tratara de una pesadilla, seguía viendo su cuerpo en el espejo aun tener los ojos cerrados. Revivió aquellas visiones que tanto le habían impedido dormir aquellos últimos meses. La planta de oncología del hospital; Carlos llorando al abrazarla; la sala de cirugía dos segundos antes de dormirse por acción de la anestesia; y la visión de su cuerpo desgarrada. Recordaba con exactitud aquella imagen tras levantarse de la camilla del hospital. Su pecho plano atravesado por dos cicatrices. Dos cicatrices que se habían marcado tanto en su piel como en su alma.
Se agarró las piernas y allí acurrucada en el suelo de la habitación intentó evadirse de todo lo que estaba pasando por su cabeza. Su cuerpo trémulo yacía en el suelo casi sin vida y sin aliento. Pasó sus manos por cada uno de los rincones de su pecho. Sus lágrimas seguían cayendo, ahora más silenciosas, para apaciguar el dolor que sentían sus entrañas. Respiró honda y profundamente. Nadie podía culparla por no haberlo intentado. Había sido fuerte durante aquellos meses: por ella, por Carlos.
La puerta se abrió y segundos después Maite notó una mano amiga encima de su hombro. Carlos se estiró y la abrazó por la espalda. Aquellos sufridos meses Maite se había dado cuenta de que Carlos sentía exactamente el mismo dolor que ella; sabía que le dolía verla de aquel modo. Cerró los ojos y se dejó llevar por aquel abrazo que le dio fuerza para almenos seguir adelante. Por él.
Ligli
Dubtes i inquietuds
Fa més d'un mes que no escribia. I no és tant perquè no hagi tingut ganes o temps, sinó que tampoc hi he pensat gaire. Per Nadal em van regalar una llibreta blava, que va significar una porta de sortida a l'estrés que duia a sobre i suposo que em vaig volcar a escriure allà i vaig deixar tot això una mica penjat. No sé ben bé què m'ha impulsat a escriure aquesta nit en concret ni què pretenc escriure, però necessitava fer-ho.
És una d'aquelles nits que és més fosca del normal. Tot està més en silenci i fa una mica més de fred del compte. No sé si és una nit diferent o és que tots els meus sentits estan una mica més sensibles. Tinc els ulls cansats després de tot un dia mirant la televisió avorrida d'estar malalta i els meus dits es queixen de que els hi faci escriure ara, quan desitjarien estar dormint. Tinc les cervicals carregades i el cap em trontolla d'un cantó a l'altre per la febre.
Em plantejo si sóc estranya o si algú més s'ha sentit algun cop com jo; si algú ha tingut els mateixos dubtes voltant-li pel cap. Estic realment al nivell? Potser aquesta pregunta és absurda, però és quelcom que inquieta i fa mal alhora. Potser no es tracta de tenir o no prou nivell per dur a terme accions, sinó de sentir-se capaç de fer-ho. Llavors potser el que passa és que no m'hi sento.
Arriba un punt a la vida en que tot es basa en decisions. Arriba un moment en que la vida pot ser tal com la haviem somiat o completament a la inversa. Però és llavors també quan et planteges si el que havies somiat és realment el que et convé o si és realment el que volies. Potser tots aquells pensaments i decisions previes eren erronies i la teva vida pot canviar en un sol segon. Potser un esforç d'últim moment no és suficient per canviar un error que ha comés mesos o anys enrera.
I rera d'aquests dubtes n'apareixen d'altres. Et planteges si el que estàs fent en aquell moment és el que vols fer o simplement el que t'han dit que facis. O si ho fas perquè somies en quelcom que segurament no arribarà. Potser estàs visquen quelcom que t'agradaria canviar però tens por a fer-ho per no ferir algú que realment estimes.
I per què sóc tan pensadora? També podria estar dormint i deixar estar tot el que em preocupa. Però no, estic aquí escribint tot el que se'm passa pel cap. Les preocupacions d'una adolescent qualsevol. Podria escriure un llibre titolat així. Potser el compraria molta gent. O potser no el compraria ningú. Però tant seria, perquè jo m'hauria desfogat i ni que fos potser una sola persona hagués comprès el que em passa pel cap. No algú interessat en ajudar-me, algú interessat en comprendre'm... i potser això és l'únic que em cal: comprensió. Potser necessito al meu cantó algú a qui no li hagi de dir jo que em passa quelcom pel cap sinó que em pregunti ell què m'hi passa. Algú que no accepti un "res" per resposta...
Potser només necessito deixar passar el temps i oblidar que puc pensar i tenir dubtes. O recordar que puc tenir dubtes però no intentar respondre'ls. Potser necessito aprendre a evadir el fet que estic feta per reflexionar...
Un amic em pregunta "penses en estudiar tal o qual, en estar amb aquest o amb aquest altre... però penses en ser feliç?" Ser feliç... potser aquesta és la qüestió. Recordo que un cop algú em va dir que la felicitat és només un estat passatger. Sent així, s'ha de mirar per la felicitat del present o per la que pugui ocasionar les teves accions en un futur? Una decisió es pot prendre per ser feliç en aquell moment sense tenir en compte el futur, o al revés, tenint en compte el futur sense pensar en el patiment que et pot ocasinar de moment... Potser hi penso massa. Hauria de poder decidir que vull fer per ser feliç sense pensar en les seves conseqüències o dificultats.
Potser... potser...
Potser que pari d'escriure... crec que això em fa plantejar-me encara més coses.
Us escric aquí un fragment que vaig escriure a la llibreta blava després de descriure amb tot detall la meva habitacio. Espero que us agradi.
"Em fa mal el colze esquerra. Em pregunto per què escric tantes tonteries. Potser tinc l'esperança de llegir-les d'aquí un temps i recordar com estava l'habitació justament ara. O potser vull plasmar la imatge del que ha sigut la meva habitació durant divuit anys i aquest any vinent deixarà de ser-ho.
Les parets roses i liles donaran pas a parets blanques i buides de records. El llit amb el capçal de fusta deixarà pas a un de més petit i menys cómode. Les prestatgeries plenes de llibres desapareixeran i només i haurà espai pels tres llibres de la tauleta de nit.
Però tot i que em provoqui nostàlgia marxar, jo també canviaré, i la meva vida igual. I aquesta nostàlgia transitòria passarà i els records que potser al principi eren dolorosos, es convertiran en felicitat, i segurament tard o d'hora aquella nova habitaició, freda i buida al principi, es convertirà en un nou món, ple de records i sentiments, al qual tampoc mai podré olvidar." 29/12/05
Espero poder escriure més sovint o si més no tenir temps per passar algunes paraules de la meva llibreta blava a aquest petit espai, perquè arribi a vosaltres.
Gràcies per tot.
Laia
Missatges oblidats
Espero que us agradi aquest text. A mi em va tocar molt; suposo que és una realitat que heu viscut molts de vosaltres al igual que jo i que segurament us toc d'aprop. Llegiu, llegiu i el que és més important, penseu i sentiu!
Poc a poc, dia a dia, d'un en un... vas borran els missatges del correu, del mòbil... Si si si... Ja saps a quins missatges em refereixo... Aquells que guardes i arxives per llegir-los posteriorment... En aquells moments de baixa autoestima, en que estas "tonto" i tou... o senzillament necessites recordar, recordar-ho bé o fer algo, com mirar el correu i somriure perque si...Poc a poc, dia a dia, d'un en un... Amb el temps van desapareixent d'alli, els de baix dels rebuts, els arxivats... Els missatges que mai borres del mòbil, del hotmail... Els vas borran com acceptant (ara si, sense voler, si) petites derrotes (passades), derrotes del passat i renuncies (presents)... I renuncies, denifitiva i tristament a tenir un futur en cadascún d'aquests camins per tancar, histories indefinides, projectes inacabats o mig oberts... Asumptes (personals) en definitiva...Algo mes que felicitacions d'aniversaris passats... Molts records que t'envien, quan quasi ni ten recordaves (ni creies que et recordesin).. Fotos (més que) compremetedores... Esperances encara (aleshores) presents...Petons ben rebuts, robats (o anyorats des de lluny)... I t'estimo i t'estimaré sempre...I poc a poc, dia a dia, d'un en un, arriba aquell dia i t'adones que (ja) no ten queda cap... Zero... rebuts, no llegits, arxivats, enviats... Zero.I de sobte i no saps perquè, penses; Com pot ser?... Que (ens) ha passat?... Perquè ja no hi ets, ja no hi son, ja no hi ha ningú, han (has) fluit tan pero tant lluny també, fins i tot del puto mòbil, del maleit correu...Liggly
Un Novembre
Sé que fa molt que no escric, i això em molesta profundament! Però no tinc temps.. últimament però, he estat escribint part d'una novel·la que vaig començar ara farà un mes. Escriure una novel·la és lent i pesat; s'han de tenir en compte moltes coses. D'entrada l'argument ha de ser teu i havent llegit més de 100 llibre, qui no té alguna influència? Bé, el cas és que estoy en ello, per això no tinc temps d'escriure res més curt per poder penjar aquí, i us demano disculpes!!
Avui us adjuntu una narració que vaig escriure un dels 17 novembres de la meva vida. Espero que us agradi. Chaooo!
"Obro els ulls. No veig la meva habitació, crec que ni tan sols estic allà. Estic al espai; és difícil d’explicar. La pau i la tranquil·litat s’apoderen del meu cos. Encara neda per les meves venes el cansanci d’aquella nit. Penso. En què penso?... ah... l’impotència, mestressa del meu cos... Aquell sentiment, gravat a la meva pell. Tanco els ulls un altre cop. Avui em toca enfrontar-me de nou... enfrontar-me a la realitat; enfrontar-me a ell. Una baralla, tan sols una baralla, i... hores més tard, el silenci. El final de la meva vida. Un sospir, un crit desconsolat, llàgrimes... La inseguretat, s’apodera de la meva ment; la impotència del meu cos... i la por, s’apodera del meu ésser. Obro els ulls, esperant trobar de nou aquell tranquil·litzador espai; però no, no és així.
Un lloc negre, fosc, es dibuixa ara davant dels meus ulls. Tètric, trist. La solitud, s’apodera lentament de la meva ment. Què la vida, estan sola? Un calfred recorre la meva esquena. Les venes, el contingut de les quals sembla aigua gelada, tremolen, empunyades per la mà de la por, comandant del meu cos. En el fons negre de aquest trist sentiment, apareix flama. Les llàgrimes em cremen, mentre rellisquen galta en vall. I la flama? Que significa la flama? La flama del nostre amor? O la flama que en aquest instants consumeix poc a poc el meu interior? El foc de la flama s’aviva. Què pretén? Apropo la mà dreta al foc. No tinc por a cremar-me. Què més puc perdre que no hagi perdut ja?... Pot ser possible el que veig? La flama, de bon principi vermella com la sang, es torna blava com el cel, amb el simple frec de la meva pell. No crema. El foc no em crema. Les flames acaricien la meva pell com si es tractés d’un mocador de seda. És una sensació estranya, que mai abans havia experimentat la meva pell. Tanco els ulls.
Els obro de nou. Les flames de nou vermelles, han cremat la meva dolça pell. Però no me fa mal, o al menys la pell. Hi ha una cosa que em fa més mal; em crema. Al meu interior. El meu cor em crema. Crema pels desitjos que dins seu estan tancats. Tornar a veure el seu somriure, dolç com el sucre; els seus ulls, demanant-me a crits que acariciï els seus llavis amb els meus; tornar a agafar les seves mans i sentir que estic fora de perill, que algú em protegeix... Tanco els ulls, per contenir les llàgrimes que d’ells volen sortir.
De nou intento obrir-los. Aquests no corresponen a les meves ordres. Sento que estic allà, però cap part del meu cos reacciona. Intento moure la mà. Tampoc ho aconsegueixo. És una sensació especial. No controlo cap part del meu cos, però al mateix temps, les controlo totes. Relaxo els músculs; sé que per molt que ho intenti, aquests no respondran. Deixo passar el temps. Un temps del qual no coneixo la velocitat. No se si estic dos, tres, deu o vint minuts amb aquesta sensació d’estar abatuda, però em sembla una eternitat.
Intento cridar. No és un crit de socors el que vol sortir dels meus llavis, sinó un crit d’impotència. Al cap d’una estona, molt llarga per mi, intento de nou tencar els ulls. No vull aixecar-me i tenir que enfrontar-me a un nou dia. Un nou dia sense ell. Un altre dia que tindré que viure sense les seves caricies, els seus petons... amb els ulls tancats, intento entrar de nou en aquell mar de somnis en el que ens sumergim cada nit al dormir-nos…."
Ligli
Tus pensamientos secretos
Si supiera que hoy es la última vez que voy a verte dormir,
te abrazaria y rezaria para verte respirar noche tras noche.
Si supuera que ésta es la última vez que te voy a ver salir por la puerta,
te daria un beso y me arrodillaria para suplicar que te quedaras.
Si supiera que ésta es la última vez que voy a oír tu voz,
te grabaria para poder escuchar tus palabras una y otra vez indefinidamente.
Si supiera que éstos son los últimos minutos que te veo,
te diría te quiero y no asumiría tontamente que ya lo sabes.
Siempre hay un mañana y la vida nos da otra oportunidad para hacer las cosas bien,
pero por si me equivoco y hoy es todo lo que nos queda,
dejame decirte que te quiero y que nunca te olvidaré.
El mañana no le está asegurado a nadie, joven o viejo.
Hoy puede ser la última vez que veas a los que amas.
Por eso no esperes más, hazlo hoy, ya que si el mañana nunca llega,
seguramente lamentarás el día en que no tomaste tiempo
para aquella sonrisa, aquel abrazo, aquel beso...
El día en que estuviste demasiado ocupado para concederle a alguien un último deseo.
Mantén a los que amas cerca de tí, diles al oído lo mucho que los necessitas.
Quiérelos y trátalos bien, tomate tiempo para decirles
"lo siento", "perdóname", "por favor", "grácias" y todo lo demás.
Ten presente: "Nadie te recordará por tus pensamientos secretos".
Ligli
Ell, jo... i els arbres
Un jugador de beisbol que oblida tot el que té al seu voltant quan està a punt de batejar; un diputat que oblida tots els qui té davant abans de pronunciar un discurs; un actor que pronuncia el seu text sense pensar en el públic que l’està mirant... igual que si es tractés d’una bombolla, aquella nit dins els meus ulls només hi cabia ell. Estirada amb el cap sobre les seves cames notava el palmell de la seva mà acariciant els meus braços nus. Un calfred rera l’altre baixaven per la meva esquena; una cascada de sentiments que feien que el meu cos desitgés estar a soles amb ell. Amb els ulls mirant el cel, observava un clar enmig d’un munt d’arbres, quan de sobte aparegueren els seus ulls, color mel, amb un aire de sensibilitat que no havia vist mai en la seva mirada. Què havia canviat? Per què em mirava d’aquella manera? Amb la punta dels seus dits, acaricià cadascun dels racons de la meva cara, m’analitzava? El nas, la barbeta, el front, les orelles, les galtes, els ulls, les celles... i per últim, els llavis. Els acariciava amb suavitat, d’un cantó a l’altre, cada cop més lentament. Inconscientment els meus llavis es separaren deixant pas a la meva llengua ansiosa d’acariciar-lo. Jo tancava els ulls, i intentava no deixar-me dur pel remolí de sentiments que m’estirava cap a dos costats oposats. El meu cos em demanava més, els meus llavis estaven desitjant els seus des de feia més de dues setmanes... en canvi el meu cor... Els seus dits seguien resseguint les faccions de la meva cara intentant fer-me decidir. I com no, misèria humana, el cos va guanyar la ment i vaig obrir els ulls per deixar-li entendre el que volia. Com si em llegís els pensaments, s’acostà a mi i els nostres llavis es van fondre en un petó que calmà tots els nervis que havia passat en els últims dies. Recorria tots els racons de la meva boca fent-me sentir un cúmul de sensacions que no hagués pogut imaginar mai que es poguessin sentir juntes. Lentament, s’anà separant i els seus petons es desplaçaren a les galtes, seguint cap a les orelles, acabant al coll. La seva llengua recorria amunt i avall el meu coll. Sentia la seva respiració tan a prop. Vaig tancar els ulls i vaig deixar que els seus llavis arrenquessin de mi una respiració lenta i mig tallada. Havia oblidat el món. Havia oblidat tots els que teníem al voltat. Qui ens mirava, qui ens jutjava... tot havia quedat enrera. Allà només hi érem ell, jo i els arbres. L’aire fred passava acariciant totes les parts sense roba del meu cos, augmentant les sensacions que em provocaven els calfreds cada cop més freqüents que baixaven des de la seva llengua sobre el meu coll fins al dit petit del meu peu. Les meves mans rodejaren el seu coll i entrellaçaren els dits acostant-lo cap a mi. Volia que el món desaparegués, que estiguéssim ell i jo, jo i ell... els nostres llavis, les nostres mans, els nostres cossos... Em vaig aixecar i vaig posar els meus ulls a l’alçada de la seva mirada. Els seus ulls semblaven cridar “et desitjo” i el meus no calia que diguessin res... se’l menjaven amb la mirada. Acostà els llavis a la meva orella i murmurà “ets preciosa”. Aquest cop van ser els meus llavis els que buscaren els seus. Un volcà de sensacions explotà dins el meu estómac. Preciosa? Definitivament allò no era només físic...
T’estimo...Ligli
Vida
Alguna vegada has vist els nens jugant?
O escoltat el soroll de la pluja caient al terra?
Alguna vegada has seguit una papallona en el seu vol erràtic?
O observat el sol esvaïnt-se en la nit?
Atura't! No ballis tan de pressa, el temps és curt, la música no dura per sempre.Et passen els dies volant?
Quan et preguntes: "Qui sóc?" , escoltes la resposta?
Quan el dia acaba, t'estires al llit
amb els següents coros corrent pel teu cap?
Atura't! No ballis tan de pressa, El temps és curt, la música no dura per sempre.Alguna vegada li has dit al teu nen: "ho farem demà"
i en la teva apatia, no veus la seva tristesa?
Alguna vegada has perdut el tacte, deixant morir algun bon amic
perquè mai vas tenir temps per trucar i dir "Hola"?
Atura't! No ballis tan de pressa, El temps és curt, la música no dura per sempre.Quan corres massa ràpid per arribar a algun lloc,
et perds la meitat de la diversió d'arribar-hi.
Quan et preocupes i t'estresses durant el dia,
és com un pètal sense obrir... llançat a les escombraries...
La vida no és una carrera, es pren una mica més lentament, escolta la música abans que la cançó acabi!
Cançons de dins...
Hola.Mai he posat al blog res que no fos meu.. o que no fos d'algun conegut... però aquest cop, no he estat capasa d'escriure el que sento avui... Avui es tot molt estrany, tot està diferent.Porto més d'una hora aseguda davant de l'ordinador intentant escriure quelcom raonable... i res! He començat 5 documents word, i ni una puta linia amb sentit. Així que, he decidit penjar les cançons que estic escoltant... que... em recorden tantes coses... i em fan sentir genial! Espero que a vosaltres us agradin, i segurament les coneixeu... nose, bona sort gent!LaiaT'enyoro:És dilluns, t'enyoro i em fa mandra, tornar a pensar, que poc a poc t'escapes; recordar les nits quan perfumaves l'habitació, els coixins, els llençols. Ara em sento tan sol. Deixo el meu cap que jugui amb el silenci, fotografiant el dia que et vaig conèixer. Va ser casual, com qui no vol la cosaem vas clicar l'ull, un somriure amb orgull; no sabia on posar les mans. I ara fa nits que no et somio i em fa por,que el temps esborri el teu record. Quan dormo et sento... per lluny que estiguis és com sentir-te dintre... només per estones. És dijous, t'he escrit quatre paraules; no tinc valor per a poder ensenyar-les. I quin mal faig en voler estimar-te en el meu secret, personal i discret? M'ESTIC FENT TAN DE MAL....
Aquesta nit:No sé com dir-te que em crema ja massa l'espera; sobren paraules, mirades, cerveses i festa.Veig llum als teus ulls que són foscos, color de la nit, i són ells els que em diuen el que els teus llavis no saben dir. No vull prometre ni vull comprometre els teus somnis, però les coses no són tal com les imagines, hi ha cops que tu sents que una força t'estira i te'n vas.
Però el passat és ple i el futur és buit, i les coses no passen si jo no ho escrit, només vull que ser teu per aquesta nit i néixer al teu costat demà al matí. Diuen que cada nou dia és una nova vida, que la llum del matí guarirà aquesta nova ferida. I les coses seran som van ser unes vides abans. I és que jo no entenc perquè tanta gent, dels desitjos fa somnis però no s'atreveix. Potser és cert que hi ha cops en què jo mateix no goso a fer el que faig aquesta nit. Però el passat és ple i el futur és buit, i les coses no passen si jo no ho escrit, només vull que ser teu per aquesta nit i néixer al teu costat demà al matí... i néixer al teu costat... AQUESTA NIT.
Amb tu:No cal que facis res, que ja ho fas TOT. Toca’m com tu saps, ningú en va saber tant i fes que voli el temps, que tinc el món sencer. Vull oblidar-me ja d’imaginar SOMNIS que sé que no arribaran. Perquè sol no vull trobar-me,ni demà ni més enllài és que saps que sol, neixes i te’n vas. Te’n vas sol.
És per tu:És per tu que em sento fort és per tu, que m´has triat tal com sóc; que he après que, en el fons la tendresa es la gran fortalesa, m´has ensenyat que no hi ha millors raons que les del cor.
És per tu, que has arribat al moment precís, ni massa aviat ni massa tard. Sense tu és que estic perdut. És per tu que la lluita té sentit. És per tot i per no res; per voler estar aquí i per ser tal com ets, que li robo uns acords a la pols, el temps i la guitarra, una cançó. No vull tenir, tant sols vull sentir tot allò que em pots donar; sé que el temps no esborrarà el que és bo i és de veritat.
Si te'n vas:Si te'n vas, fes-ho perquè ja ho tens clar, sense por ni rancor, sense dubtes ni dolor, sense trampa ni traïció, fes-ho perquè tens algú millor.
No sé com explicar-te perquè, no sé què va aturar-me, però sé que et pot passar a tu. Allò que creies perdut, ho tenies dins i surt, ningú no s'ho havia endut. Digue-ho ja d'un cop o no tornis més, aquesta vegada resistiré, però no em facis boig esperant una paraula. Pren la decisió, és el moment.
Em resulta tan estrany, no puc viure allà on ets tu i no és cap qüestió d'orgull. Escric per no tornar a fallar-te, estàs a punt d'equivocar-te. Com dir que no tot és perdut? El que sents no ho sap ningú, de vegades ni ho saps tu.
(Ara em fa cosa escriure tot aixo! No penseu que estic aquí amb una depre de caball per culpa de l'amor, que no te res a veure eh?.. tunets gentt!!! espero que us agradin!)
Letras cansadas
LETRAS CANSADAS(Això va per tots aquells que miren el món des de l'habitació desitjan que algún dia canvii...! Us estimo nois!)
TRAS LETRAS CANSADAS DE INTENTAR EXPRESARQUISIERA TAN SOLO PODER GRITARSER LIBRE FUERA DEL MUNDO DE LA CIUDADDEL AGETREO DE LOS COCHES, DE LA REALIDADDE LAS PUTAS MIRADAS INDIFERENTES DE LA GENTEFUERA TECNOLOGIA, SENTIMIENTOS EN MENTECUANDO VAYAS POR LA CALLE, GASTA UN MINUTO Y DETENTEOBSERVA A TU ALREDEDOR Y DIME QUE TE SORPRENDEPUEDE QUE ESTAS LETRAS, NO DIGAN NADASOLO DESAHOGAN, SON MI ANSIEDAD CALMADATENGO GANAS DE SENTIRME AISLADA ESTA SOCIEDAD ME AHOGA, POCO A POCO MATAEL MUNDO QUE POCO A POCO NOS EMPEÑAMOS EN DESTRUIRLAS ILUSIONES DEL DE AL LADO INTENTANDO SOBREVIVIRDESANIMAMOS A LOS DEMAS PARA INTENTAR SOBRESALIRCUANDO ALGUNOS DICEN "COMO HERMANOS SE HA DE VIVIR" TRAS LOS MUROS DE UNA HABITACION, AQUÍ ENCERRADA QUISIERA SALIR SIN TENER QUE ABRIR LA PUERTA ENCALLADAQUE MIS PALABRAS TOCASEN MÁS CORAZONES CERRADOSABRIRLOS A LA REALIDAD QUE ES QUIEN LOS A BLOQUEADOEMPAPARME DE RAZON Y ASI COMPRENDER ESTE MUNDODONDE EL MATERIALISMO ES LO ÚNICO PROFUNDODONDE SI TIENES UN BUEN COCHE, TIENES EL MUNDO A TUS PIESPERO SI CAMINAS NO ERES NADA, ¿NO LO VES?ELLOS NO SABEN SIQUIERA HACIA DONDE VANO SI ESE COCHE LOS PODRÁ LLEVAR A ALGÚN LUGARYO SE DE DONDE VENGO Y A DONDE ME DIRIJO SE QUE HAY UNA META, AUNQUE AUN NO SÉ MI DESTINONO SÉ CUANTO TARDARÉ EN CONSEGUIR LO DECIDIDOATADA A ESTAS LETRAS YO SÉ QUE AQUÍ SIGO SOLO CON MUSICA DE FONDO SIN SABER COMO EXPRESARESTAS LETRAS CANSADAS ESCRIBO POR NECESIDADLaia...
